Fa temps que Oriol Junqueras s’adreça al cos central del país i –potser sense voler-ho– encén així els extrems. Els d’aquí i sobretot els d’allí. A les tertúlies peninsulars, la dreta mediàtica brama posseïda, clama que tot és una presa de pèl i que en particular els indults són una cessió intolerable  –de vegades parlen fins i tot de rendició– a un Junqueras que ja va entabanar Soraya Sáenz de Santamaria amb les seves maneres florentines. Sempre segons la seva versió, és clar.  És simptomàtic com els extrems es retroalimenten i poques vegades es pot visualitzar amb tanta claredat la coincidència de plantejaments i actitud en els dos extrems que sobre el paper representarien les antípodes.

M’explicava l’altre dia un periodista totterreny de El Món, no sé si entre perplex o resignat, que a la concentració del Liceu algunes persones havien increpat als periodistes dels mitjans de comunicació espanyols.  Però que a Madrid, cobrint la manifestació de Colón, havia vist alguns o molts participants insultant els periodistes que treballaven per mitjans catalans cobrint la protesta de la dreta extrema. Fins i tot bramaven contra l’equip de TVE em va dir, mitjà que consideraven poc patriòtic. Vam somriure quan vam recordar que aquí tampoc és tan estrany veure com s’apunta contra TV3 estelada en mà.

L’entrevista d’Oriol Junqueras a La Vanguardia insisteix en adreçar-se a la centralitat, entesa com l’espai que determina les majories imprescindibles per sortir-se’n, per fer possible una majoria aclaparadora que faci inevitable un referèndum d’autodeterminació. Joan Tardà fa temps que diu que guanyar la partida no passa per estressar als convençuts sinó per enfeinar els indiferents. Tota la ciència argumental de Junqueras es fonamenta precisament en aquest esforç per arribar a tots els demòcrates siguin o no independentistes sense oblidar que hi ha un gruix d’aquells que voten formacions independentistes que no està tan clar què votarien en un referèndum. De no ser així, a les enquestes sobre intenció de vot en un referèndum binari, la independència s’imposaria amb claredat. Camí de l’1 d’Octubre, Junqueras va fer una entrevista a Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas i aquell dia, excepcionalment, van deixar entrar en antena un oient. Aquest va burxar Junqueras pel referèndum i li va dir que ell votaria que no. El judoka Junqueras va respondre fintant. "Em sembla perfecte" li va dir. "L’important és que tots dos anem a votar i tots dos acceptem el resultat. Perquè en aquest país haurem de seguir convivint, com fins ara, vostè i jo".

Aquesta actitud té molt a veure amb l’expressió que van fer servir tant Carme Forcadell com Dolors Bassa quan es mostraven favorables al Govern del 3 d’Octubre, expressió que sintetitzava l'aposta per anar més enllà de les tres forces estrictament independentistes amb representació parlamentària. Era una manera de dir que és imprescindible seguir sumant i teixir aliances i complicitats amb sectors socials que no sent independentistes són favorables als grans consensos de país, almenys sobre el paper.  

A Esperança i llibertat, Raül Romeva expressa amb magistral concisió l’actitud que hauria de tenir l’independentisme amb quatre màximes: Ma estesa, mirada llarga, verb serè i cap alt. Ho diu ell que ve de l’esquerra però que no ve de l’independentisme com, de fet, la majoria de l’actual cos social independentista que no era pas independentista o només ho era en la intimitat. No s’explica el creixement vertiginós de l’independentisme sense que el cos central dels votants de CiU no hagin fet aquest viratge, com no s’explica sense l’aposta estratègica de l’Estatut que va protagonitzar ERC amb Pasqual Maragall. Sense la catarsi que va propiciar aquell llarg i tortuós procés estatutari no podríem explicar on som avui. No va ser aquell Estatut una proposta de màxims. Hi havia ambició nacional, sí. Però tot en el marc d’una interpretació flexible de la Constitució.

Fa de mal dir quan es podrà tornar a plantejar un embat democràtic amb l’Estat. Ara bé, hauria de tenir la consistència que no va tenir el 27 d’Octubre de 2017. El salt al buit ja es va fer. Potser era necessari. Potser no quedava alternativa o prou visió estratègica per assumir el desgast d’una altra decisió, Sigui com sigui, allò que s’hagi de tornar a fer s’ha de fer bé, amb més múscul social, polític i econòmic. Repetir els errors i no haver après de l’experiència viscuda seria el pitjor error possible. De vegades es guanya i de vegades ...s’aprèn.