El Felipe González de l'"OTAN, d'entrada, no" li diu al Pedro Sánchez que va prometre portar pres al Puigdemont de la "rebel·lió de llibre" que l'actual president del Gobierno no pot pretendre continuar sent-ho a qualsevol preu, a costa —s'entén— de perdre pel camí l'objectiu fonamental al qual es deu el PSOE: mantenir la unitat d'Espanya i el seu símbol principal, la corona, o en termes referencials, el pacte de la Transició. I sí, certament amb l'OTAN (o amb els GAL) la unitat no patia —al contrari—, mentre que en les audàcies de Sánchez potser el que es perdi sigui l'oportunitat d'evitar que la "pacificació" es dugui a terme a través de la posició genuflexa del govern d'Espanya en favor de qui no vol ser-li lleial.

Però potser tampoc no és cert això, potser el que adverteix la premsa escandalitzada que dona suport a Feijóo, però també la que dona suport al PSOE d'aleshores, està observant els fets de manera equivocada, i pot ser que també ho faci el mateix Puigdemont, que creu que té la paella pel mànec, quan tot dependrà del que li convingui més a Sánchez. Perquè, malgrat que ara mateix hi hagi un sol partit al qual li interessaria desesperadament anar a eleccions (podria ser que, tot i anar-hi, no aconseguís sumar amb Vox), és Sánchez qui calibrarà si el preu a pagar per la seva investidura és tan alt que li convé més aparèixer com el que resisteix davant demandes perilloses i convoca noves eleccions per trobar un millor suport a la seva posició "heroica".

Totes les dades apunten que serà Sánchez i no pas Puigdemont qui decidirà

En aquest hipotètic context tampoc no s'ha de menystenir el soroll que els qui no tenen res a perdre estan organitzant a l'entorn de Puigdemont: un nombre incert d'independentistes per als quals el suport d'ERC i Junts al Pedro Sánchez que va pactar el 155 significaria l'abandonament definitiu del seguidisme a aquests partits i, en canvi, l'inici d'una alternativa de posició que en tot cas seria inconvenient, encara més si es confirmés el que s'intueix als últims comicis: que aparquen, ara per ara, el somni de la independència i fins i tot que alguns puguin (poden, ja s'ha vist) votar el partit de l'ordre (si no llibertat, com a mínim això), a aquests socialistes catalans que són capaços d'aparèixer com separats del PSOE quan convé.

En definitiva, totes les dades apunten que serà Sánchez i no pas Puigdemont qui decidirà, malgrat els missatges jocosos del segon i l'aparença dolençosa del primer. No hi ha res de confiable en els killers polítics. Sánchez ho és i Puigdemont, no. Els objectius per sobre dels principis. Sergi Darder comentava fa uns dies que qualsevol oferta per anar-se'n de l'Espanyol a un altre equip de futbol exclouria —en tots els casos— el Barça per una qüestió d'això, de principis. Que lluny que està, aquesta actitud, de la que en general s'observa en política! Malgrat que, vist el que hem vist, tampoc no és que l'esport estigui trufat de fidelitats i conductes ètiques. O és que senzillament sempre es veu més el que no va?