La Berta Gol és una estudiant de l’ESCAC, l’escola de cinema, que està treballant en un documental sobre la seva àvia, la Núria Quintana Ferrer. A la peça, la senyora, de 90 anys, escriu al seu “estimat” Barça per explicar la seva història. A saber, el seu pare la va portar a veure els primers partits del Barça als 3 anys. I encara ara va a Montjuïc —i segur que al nou Camp Nou— a cantar l’himne i animar els jugadors. Però no sempre va ser així. La Núria va ser sòcia fins als 33 anys, just quan li tocava rebre la insígnia de plata del club. Però resulta que el seu marit la va obligar a deixar de ser sòcia i anar als partits, amb l’argument que havia de cuidar les seves filles.

“En aquells temps érem tan dòcils i febles que vaig haver de claudicar”, diu. I, de totes les llibertats que li va prendre el seu marit, la que més mal li va fer va ser perdre en bona part el seu Barça. Ara, la Núria, que encara té una botigueta de cotilleria i llenceria a Gran de Gràcia —i sempre que té l’excusa hi posa la bandera del Barça—, ha demanat per carta manuscrita al club la insígnia de plata que mai va arribar a rebre pels 25 anys de sòcia. Per a ella, rescabalar-se d’aquesta injustícia era un símbol de recuperació de la seva llibertat.

Assabentat el club d’aquesta injustícia històrica, la Núria Quintana Ferrer, aprofitant el tancament del programa de Barça One La llotja del 125, va rebre fa uns dies al Palau de la Música, de la mà de la vicepresidenta Helena Fort —i amb Joan Laporta mirant-s’ho emocionat— la insígnia dels 25 anys de sòcia.

La Berta ja té el final del seu documental, que és el menys important de tot, i me n’alegro per ella. Però sobretot per la Núria, per la senyora Quintana, que ja es veu que es fa estimar i que l’estimen

Si el Barça és encara més que un club és per aquestes coses. Per aquesta sensibilitat. O per haver apostat per la revolució, tant social com esportiva, del futbol femení. Quantes nenes s’han quedat pel camí somiant en ser futbolistes o, com a mínim, practicant el seu esport preferit perquè vam determinar que era un joc d’homes? La Berta ja té el final del seu documental, que és el menys important de tot, i me n’alegro per ella. Però sobretot per la Núria, per la senyora Quintana, que ja es veu que es fa estimar i que l’estimen.

I, si no, mireu. He trobat una entrevista que li van fer fa uns anys sobre la seva feina a la botiga. Li pregunten “què fas amb la competència, amb les grans franquícies?”. “Competència?”, respon. “Aquesta gent tenen sostenidors tots amb farcit per fer pujar el pit, per a joves. Una part de les meves clientes té 60, 70, 80 i més anys... Com vols que es posin allò? Han de portar sostenidors sense barnilla i adaptats per a elles. És un segment de clientela diferent, del qual les franquícies no s’ocupen. Jo penso molt en aquestes clientes, en el que elles necessiten. I em demanen consell, volen que passi a l’emprovador amb elles i que les aconselli i els digui què en penso”. Doncs això.