Imagineu que s’ha de fer un examen a un grup d’alumnes i que, de tots els avaluats, n’ha de sortir una nota mitjana. Si per alguna cosa hi poseu només els millors alumnes que teniu i amagueu els que no són tan brillants (acadèmicament), hi sortireu guanyant, oi?
Això és el que va pensar el Departament d’Educació. En una prova que s’havia de fer a 2.545 alumnes, en van quedar fora 591, dels quals 493 tenien greus discapacitats cognitives, conductuals o emocionals. Curiosament. El problema és que l’organitzador d’aquests exàmens, l’OCDE, te'n deixa excloure un màxim del 5%. I la Generalitat en va excloure el 23%.
Això és el que ha passat amb l’informe PISA, que demostra que l’educació no va bé a Catalunya i que calen més recursos per fer front a una realitat complexa. Una demostració que, entre altres coses, donaria la raó als docents en vaga. I que demostra, també, que el problema no s’arregla amb més sou.
Bé, el cas és que, davant d’això, la mateixa Generalitat va:
Opció A) Intentar fer trampes.
Opció B) Amagar la realitat.
Opció C) Totes dues respostes són vàlides.
Efectivament, amb el que s’ha anat sabent, la C és la bona.
El ministerio ja va avisar que no s’estava fent bé la prova. Però des de la conselleria tampoc no es va fer res per arreglar-ho, sabent que la prova quedaria invalidada. Així no es veuria la magnitud de la tragèdia. Ni d’una manera ni de l’altra.
Salvador Illa renya tothom... Tothom menys el govern d’Espanya, és clar
El que no sabien és que la magnitud de la tragèdia que es veuria és la dels qui ens governen. I s’ha vist, en ple juliol, això sí, que sempre dissimula més, sense que ni la consellera Esther Niubó ni el president Salvador Illa s’hagin immutat gaire. Pur estoïcisme. I veníem, recordem-ho, d’un acord amb un sindicat minoritari en l’educació. Acord a traïció que va encabritar els mestres. Veníem de les vagues. Veníem de proposar posar policia a les aules. I veníem d’espiar assemblees.
Però no passa res perquè ara hi ha un president que ha decidit anul·lar tot debat polític i, sobretot, renyar. Renyar els altres partits i a tots plegats. Renyar tothom menys el govern d’Espanya, és clar. Amb el govern d’Espanya, el que continua sense invertir el que s’ha d’invertir a Catalunya, se n’hi va de vacances.
En fi, que Salvador Illa renya. Renya com si renyar li conferís alguna mena d’autoritat. Renya com aquells professors que tenien només aquesta virtut. Renya des de l’obvietat profunda. Renya com si li donés la capacitat de gestionar bé, de ser un bon polític i de ser un bon president.
Hom diria que, de tant voler-se emmirallar en Jordi Pujol, ha acabat agafant aquest tret de la personalitat de l’antic Molt Honorable, com si amb renyar i amb lliçons morals n’hi hagués prou. I ja s’ha vist on acaben, per cert, les lliçons morals.