Aquests temps que ens ha tocat viure tenen el repte de confirmar el que és obvi, de sentenciar el que és evident. El sentit comú, trepitjat, intenta respirar després de cada punyalada rebuda en uns temps on els límits es difuminen, la raó desapareix i el diàleg és absolutament decapitat per deixar pas a la censura i la cancel·lació del dissident.
No són temps per confiar en el que veuen els teus ulls, ni en el que senten les teves orelles, ni tan sols en el que la raó et planteja. Si optes per seguir aquest camí, trobaràs dificultats constants, assenyalaments i, amb tota seguretat, l'intent d'apaivagar els teus plantejaments, i la necessitat de replantejar-te constantment si allò que tu creus mereix realment la pena que sigui expressat.
Segurament hi hagi qui afirmi que això ha està succeint des de temps immemorables. I de raons en té per argumentar-ho, perquè, al llarg de la història, no n'hi ha hagut pocs, que hagin estat assenyalats, sotmesos a judicis i a persecució per dir ni més ni menys que la veritat. Aquesta que temps després s'obriria camí i, davant de l'enrojolament dels seus detractors, es queda per mantenir-s'hi.
Probablement ara tot sigui més immediat, perquè el ritme vertiginós que ve impulsat per les noves tecnologies fa que la veritat es destrossi de pressa, però també ressorgeixi amb una certa agilitat. Caldria preguntar-se si calia tant gir argumental, tanta exageració i tanta víctima pel camí per acabar arribant a reconèixer el que és obvi. Segurament, si s'analitza amb certa distància, es trobarà que, per aquest tortuós camí del que és esperpèntic, s'han amassat milers de milions de diners, que, com sempre, aniran a parar a les butxaques d'aquests que no tenen el més mínim escrúpol per mentir, manipular i no preocupar-se pels danys que les seves modes generin als altres.
Sempre vaig defensar els drets de les persones trans. Ho vaig fer convençuda que tothom ha de sentir-se lliure, segur, i no mereix ser discriminat per la seva manera d'entendre el món (sempre que no comporti, aquesta, un dany pels altres). Reconec que, fa anys, no vaig veure venir el que passaria, i, en un primer moment, no arribava a comprendre per què una part del feminisme clàssic, aquest que tant vaig estudiar, s'oposava amb tanta fermesa al que jo considerava simplement un avenç en els drets. Però el temps, aviat, em va mostrar que la defensa dels drets de les persones trans pretenia anar molt més enllà, i que arribaria a suposar una amenaça per als drets de les dones i de la infantesa.
Recordo perfectament com tot va fer un gir ràpid, inesperat per a moltes. Es va passar de defensar la llibertat, la seguretat i la protecció davant de la discriminació d'éssers humans, a haver de combregar amb rodes d'un molí que algunes no vam veure venir: carregar a la motxilla del feminisme lluites que, pròpiament, no eren les nostres. I que, a més, suposarien qüestionar la nostra pròpia essència: haver de preguntar-se què és ser dona a aquestes alçades va ser una situació que, per rocambolesca i inaudita, ens venia com un cavall de Troia, inclosa en el paquet.
A Espanya, com en altres latituds, aquest esborrament de la dona, la posada en perill dels nostres fills davant de conceptes absolutament forçats, no va deixar temps perquè fos analitzada ni debatuda com correspondria en una societat democràtica. Va ser Podemos, amb la seva Ministra d'Igualtat Montero al capdavant, que va forçar una legislació per la via d'urgència, sense debat ni possibilitat d'anàlisi; que va facilitar, que va empènyer una situació prou delicada perquè saltessin els ressorts necessaris de prudència, d'alerta i d'esmena. Ho van aconseguir amb la cooperació necessària d'un PSOE venut al corrent, que no va tenir cura de les seves veus experimentades —com la de Carmen Calvo—, que van avisar des del primer moment de la gravetat del que passava.
Fins i tot avui, la majoria social no és del tot conscient del que va introduir la coneguda com a "Llei trans" a Espanya. Només es coneix quan la realitat es planta davant teu i t'adones que alguna cosa no encaixa. Quan els teus ulls, les teves orelles i la teva raó imposen davant teu una realitat forçada, davant de la qual no pots ni tan sols opinar, sota pena de ser denunciat, assenyalat i cancel·lat. Aquestes són les eines que es fan servir quan falta la raó, quan falta l'argument i el diàleg necessari.
Aquesta setmana ha hagut de ser un tribunal, ni més ni menys que el Suprem del Regne Unit, qui ha sentenciat el que és evident. Tristos temps per contemplar que ha de ser la justícia qui ens reconegui el que era obvi: les dones ho som per raons biològiques. (Pot llegir la sentència completa aquí: https://confilegal.com/wp-content/uploads/2025/04/uksc_2024_0042_judgment_aea6c48cee.pdf)
Per unanimitat, el tribunal ha sentenciat que, a efectes legals, el terme dona en l'Equality Actual de 2010 fa referència exclusivament al sexe biològic femení, i que no s'hi inclouen les "dones trans", fins i tot quan disposin del certificat de reconeixement de gènere (Gender Recognition Certificate).
Han estat cinc els magistrats (Tober John Reed, Patrick Stewart Hodge, Lord Reed, David Lloyd, Vivien Rose i Ingrid Steart Hodge) que han donat la raó a l'organització escocesa For Women Scotland (FWS), la qual va presentar un recurs davant de la normativa del Govern escocès, que estava destinada a augmentar la presència femenina en els consells d'administració d'organismes públics.
Recordo perfectament com a Espanya —mentre s'aprovava la coneguda com a Llei trans— també s'impulsava una llei similar; mitjançant la qual es pretenia establir la garantia d'espais en capes directives per a dones. Recordo perfectament una fotografia en la qual la imatge ens presentava diversos homes (aparentment homes), i com, precisament, em preguntava si entre aquests aparents senyors hi podia haver alguna "dona" que fes complir les quotes. Tan senzill com registrar-se com a "dona" encara que l'aparença, el nom, i tots els trets identificatius continuessin mantenint-se com els d'un home biològic. Aquesta foto, la dels "mascles aparents", podria estar complint la legislació que obligava a reservar espai a les dones, perquè "ser dona" havia passat a ser un element elegible i difícilment constatable pels sentits del que observava la imatge. Així d'absurd s'estava tornant el panorama. I així d'absurd es va tornar també a Escòcia.
Fa una setmana, sense anar gaire lluny, la Comissió General de Codificació va afegir una dona trans en compliment de la Llei de paritat. És a dir, espais reservats per a dones són ocupats per dones trans en virtut d'una Llei feta per intentar equilibrar el desequilibri existent. La Llei de paritat estableix la presència, com a mínim, del 40% de dones als òrgans directius. En aquest cas concret, el de la Comissió General de Codificació, ja es complia amb aquest estàndard, i s'ha ampliat a un 47% amb la recent incorporació. Una cosa que, segons l'opinió d'Altamira Gonzalo, suposa que s'estigui ocupant el lloc que hauria de correspondre a una dona ("dona biològica", en direm).
L'organització britànica en qüestió va recórrer la Llei, argumentant que incloure dones trans, amb certificat de gènere, en aquest recompte, vulnerava el principi d'espais i drets reservats a dones biològiques. Quelcom evident, però que calia que fos ratificat per la justícia. Aquí a Espanya, assenyalo, amb la legislació vigent, tenim aquesta mateixa situació.
"La definició de dona i de sexe en l'Equality Actual de 2010 es refereix a una dona biològica i al sexe biològic", va afirmar Lord Hogde —vicepresident del Tribunal Suprem britànic— en una intervenció; que, segons assenyala Confilegal, "aclareix una qüestió jurídicament complexa i socialment polaritzada".
I arribats a aquest punt, el magistrat afirma que "permetre que una dona trans amb el certificat de gènere accedeixi a drets vinculats exclusivament al sexe femení, com la maternitat, implicaria atorgar-li més drets que a una dona biològica".
El Govern britànic celebra la sentència i afirma que aporta claredat i confiança a les dones i als proveïdors de serveis com hospitals, refugis, clubs esportius. I, d'aquesta manera, els espais unisex queden protegits per llei i hi continuaran estant. No s'ha d'oblidar l'enorme polèmica generada per la presència de dones trans en competicions esportives, o en vestidors, que van provocar col·lisions de drets fomentades per una legislació absurda i mancada de sentit comú. Quelcom que a Espanya, repeteixo, continua sent una realitat.
Per això, aquesta sentència ha tingut una reacció immediata a escala internacional. A Espanya, les "feministes clàssiques" (així se les denomina per diferenciar-les de les "noves feministes") consideren que aquesta decisió del Tribunal britànic avala les seves posicions i per això reclamen al Govern que canviï la Llei espanyola. Aquí, de moment, la Llei no ha definit què s'ha d'entendre per "ser dona". És lògic que no s'hagi fet, perquè, fins ara, teníem aquest lleig costum de donar certes coses per fetes, com el fet de ser home o ser dona.
Les lleis que se suposa que s'han creat per protegir les dones estan obrint la porta per posar-les en perill
Ara toca lluitar judicialment perquè es reconegui el que és evident. Que les dones trans són dones trans. Que les dones som dones. I que hi ha diferències que permeten també una bretxa per la qual es poden produir abusos, que acaben perjudicant les dones, subjecte que pretén ser protegit per les lleis. Resulta recargolat i gairebé absurd, però, certament, les lleis que se suposa que s'han creat per protegir les dones estan obrint la porta per posar-les en perill.
Tot això a l'exministra Irene Montero li sembla trànsfob. Considera que la sentència britànica suposa un atac als drets humans de les persones trans. Quan, en realitat, segons la meva opinió, les persones trans no es veuen perjudicades, o, si més no, no s'hi haurien de veure.
Tan complicat era apostar per la realitat nova —diferent a la de l'home i la dona— establint un estadi específic per a les persones trans, que tenen necessitats i realitats no comparables amb els sexes biològics?
Forçar la realitat, jugar a ser déus, ha fet que moltíssimes persones estiguin patint. Parlo de persones trans, a les quals els tractaments, les intervencions quirúrgiques suposen un dany real per a la seva salut, tant present com futura. No mereixen protecció davant dels experiments acientífics i el benefici despietat que pretén aconseguir la indústria farmacèutica a costa seva? Sembla que no, que protegir-los, des de la infantesa, no forma part dels plans dels que s'omplen la boca de "drets humans".
Resulta que empènyer els que necessiten acompanyament, ajuda i protecció (especialment de la seva salut, física i mental) als braços de la indústria de les hormones i les intervencions salvatges, no sembla que sigui objecte de preocupació per a activistes com Irene Montero.
Espero i confio que es legisli amb prudència. Que es respecti profundament tots els éssers humans, s'acompanyi, cuidi i protegeixi especialment de la gola dels qui ens enganyen constantment. Que es faci justícia, es debati i dialogui sense por de la persecució ni de la censura. Que ser dona no sigui quelcom discutible.