"Cap home no és prou bo per governar qualsevol dona sense el seu consentiment."
Susan Anthony

La passada setmana vaig fer un viatge amb Dolores Delgado, avui ja ex fiscal general de l'Estat, amb finalitats universitàries. Malgrat que conec des de fa temps els greus problemes d'esquena que pateix i la complexa intervenció a què es va sotmetre, igualment em va impressionar veure-la atendre el públic assistent o fer una xerrada a universitaris just uns minuts després que l'hagués vist ajeure's sobre una taula de la sala de premsa més privada perquè el mal no li permetia ni estar dreta ni asseguda. Una agonia personal, sobretot quan saps que encara et queda per davant una altra operació més quan la ferida de la darrera es tanqui. Per això és totalment indigne haver d'escoltar les suspicàcies, insinuacions i maldats pròpies d'indecents sobre els motius pels quals, acabat el curs judicial, que es reprèn al setembre perquè l'agost és inhàbil, l'han portat a posar la recuperació, la mobilitat, el seu benestar per davant del poder —cosa tan estranya per a alguns— i per sobre de l'afany de servei, que va ser el que la va portar a acceptar tant ser ministra com després fiscal general.

Òbviament, fer un pas així suposa un procés interior en què valores i sospeses. Segons llegeixo a les xarxes, sembla que a molta gent —de la dreta, però també de certa esquerra— això els sona tan remot que directament ho consideren fals. A Dolores Delgado no l'ha cessat ningú ni ningú li ha demanat la renúncia. Ella mateixa ha valorat el seu benestar personal i també fins a quin punt podria rendir en un lloc que exigeix molta dedicació, ara que la seva ocupació de temps més important ha de ser dedicar-se a una lenta i laboriosa rehabilitació i a una nova intervenció igualment delicada. La part bona, davant de les hienes, és que quan ets capaç de prendre una decisió així, de posar la realitat i les coses que realment importen abans d'aquest poder que anhelaven tant treure't, significa que ja t'importa un rave que les hienes riguin.

Se'n va amb el cap ben alt, potser amb l'amargor d'haver suportat falsedats i ignomínies evidents, que no van permetre-li que les expliqués mai. Potser tocada per aquest odi que alguns li professen dins de la seva carrera perquè es creien més dignes de la porpra. Potser per aquesta malvolença de la dreta que mai no podrà esborrar la seva imatge plena de dignitat mentre el cadàver del dictador sortia del mausoleu en el qual se l'honrava encara. Ningú no li robarà tot això i s'ho emporta amb ella. Tampoc no són certes les falsedats esbombades durant mesos entorn de filtracions fragmentàries i interessades que tanta gent ha comprat com a bones i s'han posat en circulació només per soscavar-la. Aquestes mateixes que a ningú no li interessarà entendre ara perquè ja han aconseguit el seu objectiu, que era veure-la fora de la Fiscalia General de l'Estat. Al qui li faci servei: amb tots els seus defectes i les seves virtuts, Dolores Delgado ha estat sempre una servidora digna de l'Estat. Ningú no la manipulava com un titella, com van insinuar tants per destruir-la.

La lluita per la igualtat suposa una igualtat real, en la qual una dona pugui abandonar amb dignitat un càrrec o posar la família o la seva salut per davant de no se sap quins obstacles que els seus enemics volen posar-li

Conec menys el cas d'Adriana Lastra, encara que també em consta que es va dedicar sempre a causes que moltes compartim, la del feminisme en primer lloc i sense cap dubte. L'Adriana té un embaràs de risc i pot ser que alhora una petició de fer lloc per a les noves decisions que Pedro Sánchez vulgui prendre. Ambdues coses són perfectament compatibles. El que no ho és tant és el corifeu de senyores i senyors, intentant enfangar la seva marxa acusant-la, precisament, del que ningú no podria acusar-la mai: d'un gest poc feminista. No tenen ni idea de què és el feminisme. La lluita per la igualtat suposa una igualtat real, en la qual una dona pugui abandonar amb dignitat un càrrec o posar la família o la seva salut per davant de no se sap quins obstacles que els seus enemics volen posar-li. Una dona lliure i igual té el dret a quedar-se o a anar-se'n, com tenia el d'arribar. Són tan mesquins que ni la dignitat de decidir marxar —per cuidar-te, per deixar pas, per no aferrar-te a res— no els volen deixar. Els de dretes, que tant els agrada "convidar" la gent que se'n vagi amenaçant-los amb el cessament a l'altra mà, que no comprenen que hi hagi una altra manera de fer les coses, amb dignitat, amb sensatesa i amb sentit de la responsabilitat. Ni tan sols semblen capaços d'alegrar-se dins seu perquè aquelles que consideren les seves enemigues, més que les seves adversàries, se'n vagin tranquil·lament després de la tasca exercida. No, han de demostrar el seu canibalisme, han d'esgotar la presa fins a aconseguir convertir-la en una desferra, perquè no coneixen ni reconeixen la dignitat ni volen concedir-la als altres. Adriana Lastra ha estat una servidora digna del seu partit i del públic, amb encerts i amb errors, amb entusiastes i detractors. Mereix el respecte d'una sortida digna, com tots els que s'han compromès amb allò en el que creuen.

I el mateix respecte em mereixen les consideracions personals i les valoracions que hagi fet Anna Gabriel per regularitzar la seva situació personal després de quatre anys i mig amb una ordre de detenció nacional i una causa pendent al Tribunal Suprem. Hi ha vegades en què la vida d'un s'ha de posar per davant, sobretot quan ja has donat molt abans a una idea o a la política o al servei públic, i és valent fer aquest pas encara que els altres creguin que has d'aguantar. Al cap i a la fi, Gabriel es juga una multa i una inhabilitació i, fins i tot, podria ser indultada de tot això mentre hi hagi el mateix govern espanyol, perquè, després de les eleccions, si la dreta arriba al poder, no hi confio gens. El mateix passa amb altres en la mateixa situació, perquè no hi ha manera d'anul·lar un procediment pel qual ja hi ha hagut condemnes si no és sotmetent-se al tribunal i mitjançant sentència. També Meritxell Serret ho va entendre i així ho va fer.

Els casos que els presento són totalment dispars i en cadascun hi ha derivades i condicions especials, però tenen dues coses en comú: es tracta de dones i de dones que han pres decisions que posen per davant del poder la vida, la seva vida. Potser això pertany també a aquesta manera d'entendre el poder tan allunyat del fum dels cigars, dels reservats i de la testosterona que de vegades es propugna com l'única manera d'estar en la cosa pública. Potser, simplement, és pur sentit comú, el menys comú dels sentits.

Els desitjo el millor a les tres i, sobretot, les respecto per haver escollit.