Fa molt, molt temps, en un periodisme molt, molt llunyà, aquells que es dedicaven a forçar els angles de la notícia i els límits de la veritat per aconseguir un titular estrepitós, a buscar i provocar una reacció irada per obtenir una fotografia de portada amb morbositat, a burxar i retorçar la vida o el caràcter de la gent per alimentar un escàndol, tenien un nom i conformaven tota una subcategoria menyspreada i repudiada pels qui es dedicaven a fer informació seriosament: se'n deia premsa groga. Allò no era periodisme, era sensacionalisme. Lamentablement, es tractava d'altres temps. Això ja pertany al passat, i ja quasi no queda premsa que no s'apunti al sensacionalisme per aconseguir uns milers de likes o uns centenars de retuits.

Aquells que es dedicaven a forçar els angles de la notícia i els límits de la veritat per aconseguir un titular estrepitós (...) tenien un nom i conformaven tota una subcategoria menyspreada i repudiada pels qui es dedicaven a fer informació seriosament: es deia premsa groc

En la política espanyola s'esdevé una cosa molt semblant. La política de primer nivell, basada en la confrontació d'idees, estratègies i models, està sent devorada per la política groga del titular fàcil, la foto morbosa i l'escàndol com a missatge. Els qui s'apunten a la pràctica del sensacionalisme polític guanyen la batalla cada dia als qui encara pretenen fer de la política una activitat que no suposi distreure la gent amb coses que no els importen mentre algú decideix per ells les coses que realment els afecten. Com ha succeït en el periodisme, lluny de repudiar o denunciar la política groga, cada vegada més polítics i aspirants s'hi apunten.

D'entre molts exemples, sense anar més lluny, aturem-nos en el cas dels llaços grocs. Ningú fa la mínima pedagogia de recordar-li a la gent que, en una democràcia, no hi ha aquesta presumpta "neutralitat" dels espais públics perquè són, per definició, els llocs dedicats a l'acció política i social democràtica. Molt pocs defensen, amb la deguda convicció, que la protesta i la reivindicació política sempre han de ser públics, perquè no tenen sentit com a actes privats a celebrar en espais privats. Només alguns governs avisen amb la fermesa necessària que únicament l'autoritat competent pot retirar els elements i símbols d'aquesta acció política, i que cap ciutadà particular, es digui Albert Rivera o Pepe Pérez, té dret a censurar o retirar elements d'expressió política d'un altre ciutadà.

Ningú fa la mínima pedagogia de recordar-lo a la gent que, en una democràcia, no hi ha aquesta pressumpta "neutralitat" dels espais públics perquè són, per definició, els llocs per a l'acció política i social democràtica

Ans al contrari, es toleren i permeten esquadrons de vigilants del carrer, de censors de la llibertat d'expressió, com si fossin una cosa normal, fins i tot desitjable, en una democràcia avançada. La mateixa Fiscalia de l'Estat fa el ridícul anunciant que pensa investigar a les autoritats que identifiquin tals vigilants, i ni el govern de Madrid, ni els seus rivals polítics, no s'atreveixen a retreure als líders de Ciutadans que es posin al capdavant de semblants esquadrons de la censura. Tot es va tenyint de pur sensacionalisme, de política groga.