Una de les moltes proves de la progressiva espanyolització de la política catalana, impulsada per l’associació il·lícita entre el PSC i el processisme, és la quasi desaparició mediàtica de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, ara substituïts pels seus lloctinents madrilenys Míriam Nogueras i Gabriel Rufián. Al portaveu d’Esquerra el vèiem a inicis de setmana treballant en una cosa tan útil per a la tribu com fer brollar les glàndules lacrimals de Salomé Pradas, una senyora absurda del PP valencià que passarà a la història per ser tan inútil com Carlos Mazón. Al seu torn, Míriam Nogueras intenta contrarestar les habilitats circenses de l’independentista favorit dels progres espanyols concedint mantes entrevistes en què repeteix com un lloro (imposant un rostre d’enuig d’aquells que no es curen ni amb crema facial) que això de Pedro Sánchez ja s’ha acabat i que, ara sí, res no s’aprovarà "a cambio de nada".
La cosa té certa gràcia perquè, en un moment de debilitat inaudita del PSOE, l’independentisme podria aprofitar per collar el seu capatàs i aconseguir tot allò que els (i se'ns) havia promès. Però, contràriament, en l’enèsima presa de pèl dels líders sobiranistes, Sánchez continua exercint l’art de vendre motos a còpia de promulgar descomptes espectaculars pels trens que no funcionen i regalant als treballadors espanyols la possibilitat de faltar deu dies a la feina si els és impossible de suportar el dol per la mort de la padrina. Reconec novament al processisme la seva inaudita capacitat per sorprendre’m, car, lluny de fer el que seria raonable en aquests instants, diria que tant Esquerra com Junts han decidit continuar el seu suïcidi homeopàtic per acabar morint al mateix vaixell que el mandatari espanyol. Confirmem, doncs, que els estrategs partitocràtics eren dels últims de la classe.
El problema del PSOE —un partit d’un hiperlideratge autènticament putinià— és que ha relligat tota la seva credibilitat a la figura del monarca. En aquesta situació, com passava a la sèrie Sucession, els socialistes no podrien sobreviure ni sacrificant Sánchez i canviant-lo a mitja legislatura per un rostre sense màcula de corrupció. Per tot això, fa pinta que el PSOE està a punt d’afrontar dos anys que s’assemblaran perillosament a l’agonia de Felipe González pel que fa a la crispació política, i a l’ocàs de Zapatero pel que fa a la credibilitat. L’independentisme, conseqüentment, pagarà molt cara l’aposta apressada i covarda d’haver relligat l’amnistia a la investidura del líder socialista, perquè qualsevol cop de timó no només podria posar en perill (encara més!) l’aplicació de la llei, sinó que l’electorat centrista català no s’empassaria un pacte de Junts amb el PP com va passar amb el gripau del Majestic.
L’independentisme pagarà molt cara l’aposta apressada i covarda d’haver relligat l’amnistia a la investidura del líder socialista
Evidentment, Sánchez no se sacrificarà ni de conya pels seus i —si continua el degoteig de casos de corrupció— morirà matant amb totes les conseqüències, encara que sigui al preu de regalar el govern d’Espanya a Vox. Si les coses van com és previsible, encara sobta més la parsimònia dels independentistes, consistent en anar tocant quartets de Schubert mentre s’enfonsa el Titanic. Per altra banda, l’atzucac del pactisme catalanista a Madrit és comprensible, perquè, torno a insistir, quan relligues la llibertat d’un moviment a un dels cantons de la política espanyola (el policia bo, per entendre’ns) tens molts números per acabar emmanillat. Igualment, tot això té un àmbit positiu, puix que també s’ha demostrat que la tàctica d’abaixar la tensió de pacificar Catalunya era una falòrnia que només volia guanyar temps perquè el PSC anés espanyolitzant el país amb una manca d’oposició alarmant.
Comptat i debatut, el resultat de la jugada del processisme després del referèndum es resumeix en el fet de comptar amb un Parlament sense majoria indepe i un Congreso que pot virar cap a posicions encara més centralistes. Així doncs, a tots els que vulguin continuar amb la tasca del Saving Private Sánchez els animo a fer-ho, perquè així ens en despendrem com més aviat millor, que ja toca.