Sant Jordi és un personatge amb una historicitat força discutida, perquè les actes del seu martiri contenen defectes i no són coetànies; perquè amb els segles —va morir el 23 d’abril del 303 dC— el relat de la seva passió esdevé més heroic i menys realista; perquè la seva popularitat arreu del món va instigar que cada cultura se’l fes una mica a mida, i perquè el sant Jordi del martiri i el de la llegenda que ens arriba als catalans al segle XV semblen dos homes diferents. Malgrat l’aurèola de dubte que desdibuixa la seva figura, allò que uneix el màrtir amb el cavaller que mata el drac, allò que relliga el segle IV i el XXI, és l’epopeia d’un home coratjós: el que defensa la seva fe contra les lleis de l’imperi romà i el que mata el monstre que atemoreix el poble. Sant Jordi és fidel a allò que estima bo i sabent quines conseqüències pot tenir defensar-ho.
Totes les virtuts i els dons de l’Esperit que recull la tradició cristiana poden condensar-se en una de sola: la caritat, que, segons la traducció de l’Escriptura que es treballi, fa de sinònim de l’amor. A través de la virtut, ens acostem a allò que és més gran. Vivint l’amor que és caritat, i la caritat que és amor, experimentem la resta de virtuts i dons, també la fortalesa i la fidelitat d’un sant valent com és el nostre patró. La seva història sempre m’ha fet pensar en una de les cites més conegudes de G. K. Chesterton: "El veritable soldat no lluita perquè odia qui té al davant, sinó perquè estima qui té al darrere".
Encara avui, sant Jordi ens fa de sant perquè ens és un referent. El gest, l’entrega, ens serveixen per matar el drac —la nostra tendència a recloure’ns— i guanyar la princesa —un bon amor a l’altre
Potser és per això que la diada de Sant Jordi, tot i quedar molts segles i moltes versions del sant enllà, posa el nostre cor a lloc. Encara avui —en totes les seves versions— ens fa de sant perquè ens és un referent: l’amor es demostra sortint d’un mateix. El gest, l’entrega, ens serveixen per matar el drac —la nostra tendència a recloure’ns— i guanyar la princesa —un bon amor a l’altre—. Al voltant d’aquest pinyol, a casa nostra ha sedimentat un fruit que és la tradició que ens vertebra. Un sant màrtir, una llegenda mil anys després, una institució literària relativament recent. Embolicada de moltes capes de paper de bombolles, la tradició protegeix un bé immaterial preuat que les generacions que ens han precedit han pensat que ens podia fer servei.
L’amor és creatiu. Triar quin llibre pot fer pensar a qui estimem és una de les maneres més pregones d’estimar-lo, i la rosa li fa saber que el creiem mereixedor d’allò que el món considera objectivament bell
No escric en referència a una conquesta romàntica, malgrat que podria ser-ho. Vaig una mica més enllà. Les roses i els llibres —si no es regalen per compromís— són el vehicle genuí de la virtut que les fa totes. En albirar el rerefons d’algú, en intuir en què li pot plaure concentrar-se, quin aprenentatge li pot servir, això és, amb quin llibre el podem obsequiar, exercim la virtut que les apuntala totes. L’amor és creatiu i triar quin llibre pot fer pensar a qui estimem és una de les maneres més pregones d’estimar-lo. La rosa li fa saber que el creiem mereixedor d’allò que el món considera objectivament bell —i la bellesa fa de camí cap a Déu—. És així com els sants ens acosten al cel fent-nos tocar de peus a terra. Rere les llegendes i els contes, rere les capes del paper de bombolles de la tradició, rere els rituals que cada generació gradua, hi ha una veritat que ens ha estat llegada: la virtut de virtuts, l’amor de sant Jordi i el nostre, es concreta en els fets. La nostra herència és una trena amb flocs d’aquí i d’allà, acoblats durant segles. El resultat de tot plegat és que avui, a Catalunya, una rosa i un llibre fan un t’estimo.