Aquests dies hem vist com algunes figures rellevants del món de la cultura han atacat la figura i el simbolisme de Sant Jordi. Admeto que m’ha sobtat la suficiència amb què ho han fet, amb un to de pinxo de taverna impropi d’algú que ha fet carrera en l’àmbit de la cultura. Em refereixo, és clar, a Eduardo Mendoza i a Javier Mariscal. Vaticino que no seran els únics; quan era petit ja vaig aprendre que, darrere dels exploradors mongols, sempre segueix el gruix de la tropa. Dedueixo, doncs, que som a l’inici d’una nova ofensiva contra tot allò que sigui distintiu del nostre país. Cal, doncs, respondre-hi. Com que un home privilegiat del segle XXI ha insultat la memòria del nostre patró sense que aquest es pugui defensar, ens correspon a nosaltres servar-ne la memòria i l’honor. Vull recordar que el sant Jordi històric va ser martiritzat i assassinat a només 28 anys en defensa de la seva fe. Mereix, per tant, no només una mica d’empatia, sinó un acte de reparació.

Sosté Mendoza que Sant Jordi era un maltractador d’animals. No hi ha cap indici que avali aquesta acusació, a banda del fet que no es pot jutjar amb els ulls i els valors d’avui algú que va viure fa disset segles. Si es refereix al Sant Jordi llegendari, no crec que matar un drac —metàfora de tot el que és dolent— pugui ser inclòs en la categoria de maltractador d’animals. L’acusació, a més, fa riure, si tenim en compte que aquest escriptor espanyol ha reivindicat públicament les corrides de toros. Sembla, doncs, que matar un drac metafòric sigui maltractar animals, però no ho sigui defensar les corrides de toros. Que no passi ànsia, el senyor escriptor: si “el toro no sufre”, el drac tampoc. Mendoza també va dir que sant Jordi, amb tota probabilitat, no sabia llegir. Nou error; amb tota probabilitat sí que sabia llegir. I en sabia perquè el sant Jordi històric era un ciutadà grec de l’Imperi romà, oficial i fill d’oficial de l’exèrcit, i membre de la guàrdia pretoriana de l’emperador Dioclecià. Com tothom pot entendre, no s’arribava tan lluny a l’exèrcit romà sense saber llegir, i menys en el si d’una família més o menys acomodada. Alguns han atribuït aquestes afirmacions difamatòries a la ignorància de qui va fer aquestes acusacions. D’altres les han atribuïdes a l’edat i a les seves conseqüències inevitables. Però no ens enganyem: han estat fetes amb tota la seva intenció i amb la càrrega política subjacent.

Per a certa intel·lectualitat espanyola, tot allò que representi la nostra identitat (llengua, cultura, símbols, manera de ser, etc.) ha de ser erosionat, liquidat, bandejat de l’esfera pública

Perquè l’objectiu d’aquesta ofensiva, naturalment, no és sant Jordi. Ell és només el símbol a batre de la fúria anticatalana d’un corrent intel·lectual que, fins ara, no s’havia descarat mai tant. Tot allò que representi la nostra identitat (llengua, cultura, símbols, manera de ser, etc.) ha de ser erosionat, liquidat, bandejat de l’esfera pública. Estic convençut que a Catalunya hi viu una certa intel·lectualitat espanyola (o castellana, més ben dit) que considera que el fet de viure en un país amb una llengua i una cultura pròpies, diferenciades, els ha perjudicat. Estan convençuts que si haguessin nascut a Madrid, a Salamanca o a Santander, les coses els anirien millor, serien més reconeguts, tindrien més èxit, els convidarien a més saraus. Creuen que el sistema polític, institucional, cultural i mediàtic de Catalunya no els ha situat al lloc que pensen que els correspon. No afirmo que vulguin la desaparició del català; però sí que consideren que la nostra llengua hauria de parlar-se al rerepaís, a pagès, a Vic i a Solsona, lluny de la gran Barcelona moderna, oberta al món, castellanitzada, que somnien i anhelen. El català ha de servir per anar a fer calçotades, escoltar el trànsit a la ràdio i veure “Terra baixa” al teatre. I poca cosa més. Alguns d’aquests intel·lectuals, amb el pas dels anys, han anat a viure a Madrid, que els acull amb els braços oberts, talment com si fossin exiliats o refugiats procedents d’un país on la barretina impedeix l’adveniment de la Il·lustració. Els que han romàs al nostre país han covat un ressentiment que ja desborda públicament, a ulls de tothom, i el van rosegant per les cantonades de la vida.

Per a tota aquesta gent, és clar, el gran monstre, el blanc de tots els dards, allò que no han pogut pair mai, és Jordi Pujol. El president representa com ningú tot allò que ells detesten. El menyspreen des del punt de vista polític, però també des del punt de vista intel·lectual. No entenen, ni poden entendre, que algú a qui consideren intel·lectualment inferior els pogués, en la seva imaginació, perjudicar tant. I no comprenen, encara avui, que guanyés sis eleccions seguides i fos president durant 23 anys. Se’ls devia fer llarg, allò, vist amb una mica de distància. Jo no soc gens sospitós de ser pujolista; no el vaig votar mai, podent fer-ho les dues darreres vegades. Però no puc deixar de simpatitzar amb Jordi Pujol en aquesta qüestió, perquè l’odi que li arriben a tenir és del tot irracional, primitiu, turmentat. Es deuen despertar exaltats, de nit, amarats de suor, imaginant Pujol a la gatzoneta als peus del llit. I s’hi abraonen ara, emparats per un moment polític que els és idoni i amb la seguretat que les seves víctimes no es poden defensar. Sant Jordi només era un noi de 28 anys assassinat fa segles i Jordi Pujol és un home de 95 anys que és al tram final de la seva vida. Acarnissar-se amb les persones febles és una de les més grans misèries que es poden fer. Ja ho haurien de saber, a aquestes alçades de la vida. Però els pot la ràbia i la frustració. En fi. D'aquí a pocs dies és Sant Jordi, la diada del nostre sant patró, establert oficialment l’any 1456. Celebrem-lo com mereix i amb alegria, regalant roses i comprant llibres, sobretot en català.