El sindicat majoritari del personal mèdic català ha anunciat la convocatòria d’una vaga de facultatius per als dies 25 i 26 de gener amb l’objectiu de reclamar millores laborals al sector. Els responsables de Metges de Catalunya consideren “insostenible” la praxi actual i, segons el seu màxim responsable, Jordi Cruz, els doctors viuen cansats d’haver-ho “donat tot sense rebre res a canvi”. Entenc que els metges catalans protestin per una manca de facultatius evident i pel fet d’haver d’atendre a correcuita els pacients en unes visites que cada vegada s’assemblen més a l'speed dating. També considero un toc d’alerta alarmant que molts metges joves hagin de cardar el camp del país per guanyar-se millor la vida i entenc, per tant, que hom vulgui equiparar el seu jornal al dels col·legues europeus; però diria que tot plegat es pot fer amb menys demagògia i sense faltar a la veritat.

Segons dades de l’Institut Català de la Salut, l’increment de plantilla pública a Catalunya fou d’un 17,5% entre els anys 2019 i 2021 (en casos com l’atenció primària el percentatge puja al 21,5%, amb 4.349 professionals més). Si parem esment a la retribució del personal mèdic, i amb dades del mateix ens, veurem que el sou d’un metge en el període 2014-2021 ha passat de 58.602,52 euros bruts percebuts en nòmina a un total de 76.912,02 en el cas dels facultatius (un augment del 31,2%) i de 54.062,18 a 73.348,51 en metges de família (un 37,5%). Si donem un cop d'ull al total del personal mèdic en qüestió (incloent-hi pediatres, metges d’urgències, farmacèutics i etcètera), els sous dels treballadors públics catalans han pujat més d’un 25% en set anys. Que qualsevol lector pensi en la seva professió i veurà ràpidament que aquesta situació salarial no té ni un símptoma de precària.

De sacrificis n’hem fet tots, i aquí no es tracta d’allò tan missaire de fer curses de patiment, sinó d’analitzar sous i contractació sense perdre el món ni l’economia de vista

Jo entenc perfectament que els nostres doctors vulguin equiparar les seves condicions a les dels metges alemanys. Però si caiem en l’esport nacional d’emmirallar-nos amb l’Europa pròspera, a banda de considerar el fet gens menor d’un cost de vida molt més elevat, també hauríem d’entendre que a Alemanya (com a la majoria de països regits pel model Bismarck) no hi ha assistència primària pública. En països com aquest —també a Suïssa, Grècia o Àustria— aquesta sectorial mèdica la conformen professionals que han de sufragar-se el cost d’autònoms, la consulta o el personal, quantitat que és compensada per l’estat en una forma de copagament. Si comparem els sous dels metges alemanys amb els catalans, per tant, diguem-ho tot. El que em sembla absurd és caure en la trampa sindical de quedar-se només amb les xifres més altes oblidant la lletra petita del tema.

Soc un dels molts ciutadans conscients dels enormes esforços i sacrificis que els nostres professionals han fet durant la pandèmia, i també he vist de ben a prop com penquen els nostres estudiants de Medicina per accedir a les seves respectives especialitats. Però a Catalunya també hi ha astrofísics, professors de català o fisioterapeutes que s’hi deixen moltes hores i que any rere any veuen escurçar-se la nòmina sense remei, tot això sense tenir-la garantida per l’Estat. Els metges han pencat molt en pandèmia? És cert! També ho han fet els restauradors, els transportistes i una sectorial tan criticada com el periodisme, que ha aconseguit que el país no estigui ni un sol dia sense informació fresca. De sacrificis n’hem fet tots, i aquí no es tracta d’allò tan missaire de fer curses de patiment, sinó d’analitzar sous i contractació sense perdre el món ni l’economia de vista.

Resulta magnífic que la funció pública garanteixi un sou competitiu a metges i d’altres professionals similars en tots els sectors. Però ningú pot considerar “precari” el fet d’augmentar-lo fins a un 25% en els darrers anys, així com tampoc resulta normal que al funcionariat del país se li garanteixi una pujada salarial del 9,5% en els propers tres anys mentre les empreses s’aprimen i molts hem de resar perquè ens arribi part del jornal abans del dia 30 de cada mesada. Fer totes aquestes esmenes (per què, dit sigui de pas, la majoria de periodistes amaguen les xifres que us he citat abans?) no representa menystenir la tasca dels metges que ens salven la vida a diari. Els doctors ho han donat tot? Sí i recontrasí. Els metges han fet moltes hores extres? Sí i recontrasí; però, a diferència de molts altres professionals que també han estirat la jornada laboral, les han cobrades. 

Ho han donat tot, és cert. Però dir que no han rebut res a canvi, dolgui a qui dolgui, és mentir. I viure en la falsia també acaba comportant mala salut.