Fa molta gràcia que, mentre nacions fundadores de l'esperit europeu com ara França o Itàlia són notícia per bullangues incendiàries, Pedro Sánchez hagi iniciat la campanya electoral del 29N amb un "t'estimo" a la seva dona. En l'enèsim exemple de la processització mental d'Espanya, podríem afirmar que "el sanchisme és amor" (i la comparança no seria arriscada, sabent que l'autor material d'aquesta frase és, com el president espanyol, un noi que va de monacal individu... tot i la seva perícia en l'art d'enterrar els seus antics companys sense contemplacions). Veient Sánchez declarant-se de nou a la seva esplèndida senyora, hom podria intuir que el líder del PSOE empra una tàctica de manual; a saber, la d'absorbir el discurs victimari d'una forma pornogràfica i transformar la (innegable) cacera de la dreta judicial contra la seva costella en l'últim, i qui sap si àdhuc prou exitós, gest de supervivència política...
Tot això seria cert, com també resulta lògic que el PSOE copiï fil per randa la dogmàtica processista del sentimentalisme en la seva versió més familiar. Ara molts no ho recordaran, perquè en aquest país la memòria del comú és de cadernera, però el mètode amb el qual els líders catalans dissimularen la traïció posterior a l'1-O consistí a passejar les senyores i els fills dels presos polítics per TV3 d'una forma que, en aquells temps, uns pocs denunciàrem com pornogràfica (ara us farà vergonya perquè us heu despertat de l'alienació, però us agradava acusar-nos d'ésser poc empàtics o, directament, males persones; no regrets at all, només faltaria). Soc molt dolent amb les previsions, però diria que l'Espanya progre ha quedat extasiada amb la imatge de Sánchez petonejant Begoña, un idil·li que pot semblar calculat, però que si més no resulta més chill que pensar en la invasió de Ceuta o la inflació dels preus.
Quan Sánchez diu "t'estimo" a la seva dona ho fa de la forma més bella (i narcisista) amb la qual pot expressar-se un mascle; a saber, dient a Begoña que la necessita per continuar fonamentant el seu èxit
Però aquesta imatge té una certa dosi de profunditat perquè, encara que un espanyol d'esquerres en sembli la cosa més semblant a un espanyol de dretes i blablablà, l'agençament entre Pedro i Begoña representa una història d'exitós assoliment del poder per part de dues persones alienes a les elits castellanes de Madrit. És normal que aquestes descriguin contínuament Sánchez com un dictador psicòpata i Begoña com la filla posh d'un empresari de saunes (per no dir de cases de putes, vaja), car l'ascens d'un matrimoni així representa la distorsió del prototip de president que el bipartidisme espanyol havia imaginat per a l'Espanya del futur. Mirar-se les coses des de l'estètica no és gens frívol i no és desencertat dir que el líder socialista encara és de les poques estampes que fan de bon exportar al món (mireu l'entrevista que li va fer Jon Stewart al seu pòdcast des de l'ONU, amb les guionistes del comediant fent ullets).
De fet, quan Sánchez diu "t'estimo" a la seva dona ho fa de la forma més bella (i narcisista) amb la qual pot expressar-se un mascle; a saber, dient a Begoña que la necessita per continuar fonamentant el seu èxit. Deia abans que no és cap casualitat que la dona del president hagi entrat en campanya per contrarestar el present marasme de foguerades europeu, perquè mostrar la imatge d'èxit i de prosperitat d'una senyora emancipada té molta tirada, i si no em creieu fixeu-vos en la fermesa que supura Begoña, sobretot si la comparem amb les xonis enriquides del Maresme que gossegen ballant Jamaican. És una llàstima que els socialistes de Madrit, sempre disposats a robar-nos, fins i tot ens manllevin la gràcia que teníem en l'art de criar senyores ben plantades; no m'estranya, en definitiva, que el president fardi de dama, especialment quan els seus camarades polítics han quedat com uns autèntics lladres.
Com va passar amb el procés, Sánchez podrà acabar surant dins del seu propi mar de sentimentalisme barat (recordeu l'entrevista de Jordi Basté a Carles Puigdemont d'aquesta passada setmana, d'una melindrositat desbocada), però tard o d'hora haurà de demostrar que la democràcia espanyola ha superat l'esperit franquista del 155. El futur és més interessant del que diuen els apocalíptics, car si l'independentisme desperta a través dels pocs marges que li han deixat els partits potser tindrà força per salvar el president espanyol. Perquè l'enemic del PSOE no és la ultradreta, sinó la pulsió antidemocràtica dels senyors feudals de l'Estat; i contra aquests, només sabem lluitar els catalans. Jo et proposo un tracte, Pedro: tu ens retornes la dignitat de l'estilisme femení... i nosaltres et salvem el cul i t'ajudem a matar els teus propis enemics. Ens ho cobrarem més car que el pobre Rufián, però som molt més efectius.