L’acord entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont per a la investidura del primer com a president del govern espanyol ha esdevingut una qüestió de supervivència política per a tots dos, però el temps els va en contra i aquests darrers dies sembla que PSOE i Junts tornen a jugar de forma imprudent al chicken run (vegeu Rebel sense causa) sense tenir en compte que el seu joc és diferent, perquè si s’estimba un també s’estimba l’altre. Ara mateix corren el risc d’estimbar-se tots dos.

Perquè, de fet, no hi ha gaires motius de fons per allargar les negociacions. Per part del PSOE, ja està assumida l’amnistia i la verificació d’un mediador que seria entre partits i no pas entre governs. Per la part catalana, ja se sap que l’amnistia hi serà, però no abans de la investidura, i que el referèndum ha de ser acordat i queda situat en un horitzó de temps indefinit. Així que només falta escriure la declaració política que ha de bastir l’anomenat “compromís històric”. És aquí on les dues bandes pretenen aconseguir arguments de consum per a les pròpies clienteles. Dit d’una altra manera, només falta redactar les respectives propagandes i, és clar, una i altre es neutralitzen. Com que el termini de temps està marcat, les dues bandes intercanvien el mateix missatge: “Us queden cinc setmanes per baixar del burro”.

Aquest plantejament tàctic allargarà innecessàriament i perillosa les negociacions fins al darrer minut. És a dir, tots dos es guarden alguna concessió per al final, perquè si la cedeixen abans, l’altra banda tindrà temps per exigir-ne una altra. I el que sembla que no tenen en compte és que el temps els va en contra a tots dos, perquè els contraris al fet que hi hagi acord són molts, alguns molt poderosos, i no paren de moure’s.

Resoltes les qüestions principals, PSOE i Junts intenten forçar ara la negociació fins al darrer minut, quan qualsevol petit incident tindrà efectes irreversibles per a tots dos

Sense anar més lluny, sembla, per tal com actua, que Esquerra Republicana ha arribat a la conclusió que unes noves eleccions perjudicarien més Junts que no pas a ells. Només cal llegir el que li diuen a l’Ellakuria d’El Mundo. I no és una percepció del tot equivocada. Des del 23J han canviat molt les coses. Si no hi ha acord, un cop generades tantes expectatives, ja no serà llegit per ningú com una demostració de força del president a l’exili, sinó el contrari, com un fracàs en la negociació que provocaria una enorme decepció a la societat catalana i un terrabastall a Junts per Catalunya. L’obsessió d’ERC només és Junts, i sobretot Puigdemont, i estan disposats a perdre un ull si el seu contrincant en perd dos. Si, a més, les enquestes sobre unes noves eleccions assenyalen pitjors resultats per a Junts que no pas per a ERC, el que no faran els republicans serà contribuir a res que suposi un èxit del seu rival.

Per la banda espanyola, la mobilització coordinada dels adversaris polítics de la dreta, del Deep State i de la vella guàrdia socialista té com a objectiu gairebé obsessiu fer caure Pedro Sánchez i faran tot el que sigui imaginable i no imaginable per aconseguir-ho. És important destacar que la batalla política principal que s’està lliurant a Espanya és el control del Partit Socialista. El PSOE ha estat i continua sent una peça clau de l’organització política de l’Estat. A Espanya, la dreta diguem-ne nacionalcatòlica ha estat una força recalcitrant sempre resistent a qualsevol canvi econòmic, social o cultural, mentre que el PSOE ha estat l’encarregat de liderar els canvis reclamats per la mateixa societat, però des de posicions reformistes que barressin el pas a qualsevol opció rupturista.

Pedro Sánchez tampoc no és ni serà rupturista, però la seva aliança amb els grups republicans a la seva esquerra i amb els sobiranismes perifèrics fa témer a l’establishment la consolidació en els organismes de l’Estat d’una cultura política democràtica i republicana que a la llarga i subtilment faciliti canvis polítics estructurals. Per això la dreta ha inventat el concepte “sanchisme” per desacreditar-lo com a no-socialisme, i per això el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, diu que està disposat a pactar “amb el PSOE però no amb aquest PSOE”.

Els adversaris de Sánchez i de Puigdemont estan determinats a rebentar l’acord, i com més temps els donin, més possibilitats tenen de reeixir

El PSOE amb el qual està disposat a pactar Feijóo, el de Felipe González i Alfonso Guerra, artífex de la transició pactada amb el franquisme perquè no hi hagués ruptura democràtica, està mobilitzat no pas contra l’amnistia. L’amnistia és el pretext amb què intenten per segona vegada fer caure el líder que no controlen. Alfonso Guerra va dir en un determinat moment de pugna interna al PSOE: “Mejor perder con los nuestros que ganar con los suyos”. És una frase carregada de sentit. En un esquema polític en què s’alternen al poder dos partits, perdre les eleccions vol dir que les guanyaràs a la següent o a l’altra. Perdre el poder al partit significa que no les guanyaràs mai més, perquè ja no hi seràs. La vella guàrdia socialista prefereix que guanyi ara el PP, perquè per recuperar poder i influència necessiten que Sánchez caigui definitivament.

ERC continuarà llençant la pedra i amagant la mà; el Partit Popular mantindrà la seva campanya d’agitació contra l’amnistia; jutges i fiscals fan i faran tot el que puguin per interferir en les negociacions; González, Guerra i els seus acòlits trucaran un per un als diputats socialistes prometent ves a saber què a canvi de trencar la coalició. El temps juga a favor de la conspiració, així que no s’hi val a badar i no és segur que Sánchez i Puigdemont no estiguin badant. Deixant l’acord per a l’últim minut Sánchez i Puigdemont s’arrisquen a què qualsevol petit incident tingui efectes irreversibles.