Em sembla que es pot dir que, fins a Jordi Pujol, les famílies polítiques de la Catalunya moderna van oscil·lar entre dues pulsions contraposades: imposar una direcció barcelonina a Espanya a través del rei o una de més popular i catalana a través de la república. Prat de la Riba va establir les bases del pujolisme girant el país cap endins i vertebrant-lo a través d’una classe dirigent local. Com li va dir Joan Maragall a Unamuno, Catalunya no tenia força per catalanitzar Espanya. Els catalans amb prou feines podien tenir cura d'ells mateixos. No podien fer imperialisme sense dessagnar-se, si primer no s’enfortien amb el nacionalisme.
Prat de la Riba va fer molta feina, en aquest sentit, però va durar molt poc. Després de la seva mort, Francesc Cambó va tornar el país a la dialèctica política de sempre fins que Espanya va patir la quarta guerra civil en cent anys —la més sanguinària i autodestructiva de totes. En el fons, l’obra de Prat de la Riba tampoc no tenia gaire més recorregut quan va morir. Com ja es va veure en temps de Pujol, una Catalunya tancada en ella mateixa, encadenada a Espanya per un exèrcit d’ocupació girat de cul contra la llengua del país, acaba per ser una Catalunya asfixiant.
A Pujol, l’invent li va durar més temps que a Prat de la Riba perquè la invasió d’immigrants durant el franquisme va permetre que el país pogués respirar a través de fantasies compensatòries hispàniques i multiculturals. El PSC es pensava que la immigració avalaria el seu projecte de federalitzar Espanya. Però els immigrants —franquistes o republicans— sabien perfectament que un país ocupat no pot imposar la seva voluntat a la metròpoli. Per tant, van donar suport al model pujolista, que advocava per una Catalunya reclosa al Principat que, davant les batalles intestines de Madrid, es limités a donar estabilitat a la resta de l’Estat.
Com que les coses no duren per sempre, i els homes no se saben estar quiets, el model pujolista també va col·lapsar. Primer Miquel Roca, amb les seves ambicions de ser ministre, i després Aznar, amb les seves pulsions de falangista baixet, van debilitar Pujol a favor del PSC. Evidentment, les esperances de federalitzar Espanya sense tombar el rei van durar quatre dies, i el mateix PSC va liquidar Pasqual Maragall. A partir d’aquí és més fàcil d’entendre per què Pujol li va dir a Fernández Díaz que ell no podia fer res per frenar el creixement de l’independentisme.
La repressió espanyola i la frivolitat del món polític català van cremar l'independentisme, però també van cremar el règim del 78, que havia de superar el franquisme i la guerra civil. Per això Pedro Sánchez va tombar el president Rajoy en una moció de censura que havia de ser retòrica —com sempre havien estat retòriques a Espanya—, i per això VOX no gosa parlar de la immigració, perquè si en parlés es veuria que els catalans, bascos i gallecs són ciutadans de segona, i que l’escandalosa transferència de riquesa que s’ha fet a Catalunya a favor de la immigració d’origen castellà és insostenible amb els marroquins i llatinoamericans.
Tot això ve a tomb perquè veig que la Sílvia Orriols comença a fer menys por que l’abstenció. Veig que s’escampa entre els convergents la consigna de votar-la, i penso en aquells temps en els quals els restaurants més cars de Barcelona anaven plens d’elogis a David Fernández. Ara Francesc Marc Álvaro diu que la CUP és la pitjor cosa que li ha passat al país. Però jo recordo quan el meu amic Lluís Prenafeta em deia que Fernández era el millor diputat del Parlament, i Marc Álvaro m'aconsellava que anés a parlar amb els cupaires per descobrir fins a quin punt Junqueras era “mala persona”.
El sistema és malparit i Orriols comença a entrar en el moment més delicat de la seva carrera. Igual que Sánchez, Orriols té la posició guanyada perquè també ha estat traïda pels antecessors polítics que se suposava que havien de defensar els seus valors. Com Sánchez, té un desert al voltant seu, i en té prou de mantenir-se fidel als seus ideals més bàsics —a fer com si Espanya fos una democràcia— per anar cremant les impostures de tots els seus opositors. Orriols difícilment podrà comptar, com el president espanyol, amb un ajut exterior com l’europeu —és clar que, qui vol avui l’ajut de Brussel·les?
La centralitat d’un país ocupat es desenvolupa i creix als marges fins que arriba l’hora de l’alliberament
Per evitar acabar com Junqueras o Puigdemont, que van intentar fer la viu-viu des de dalt, el millor que pot fer Orriols és entendre que no necessita el poder. Només necessita mantenir la consciència desperta de la gent, i no deixar-se arrossegar per l'envestida de la descomposició i dels desesperats que ara miren de fugir-ne. Tot anirà caient perquè venim de dues dècades de fer molt l’imbècil, i les factures s’han de pagar. El millor model per a Orriols és tenir com menys partit millor, i deixar que les seves actituds i la seva idea de país —que connecten amb el poble que va patir les lluites espanyoles— s’escampin com es van escampar les consultes per la independència.
El PSC necessita una oposició nacionalista per estrafer la catalanitat fins als límits de l'imaginari espanyol i poder donar valor a la casta autonòmica que està col·locant a les estructures de l’Estat. L’interès del PSC és invertir el model autonòmic dels temps de CiU i crear un nou pujolisme de pa sucat amb oli que li faci una oposició a mida. Orriols no ha de fer oposició al PSC, ha de parlar al conjunt del país, i no ha d’estirar sota cap concepte més el braç que la màniga. El poder és temptador, i no només per les seves manifestacions més fosques; tots volem arreglar sovint més coses de les que podríem.
El PSC vol arreglar Espanya. Jo no intentaria arreglar la Catalunya autonòmica. Em limitaria a afavorir la creació de xarxes d’interessos i d’espais nacionals allà on els catalans puguin ser catalans, amb tot el que això té de vague i, sobretot, de subversiu, si mirem què ha passat a Europa des del pacte de Westfàlia. Orriols no guanyarà mai en el terreny dels autonomistes, igual que Sánchez no hauria guanyat mai en el terreny del bipartidisme clàssic del règim del 78. S’ha de donar temps al país i aprofitar que, com insinua Iván Redondo, Madrid ha dessagnat Castella mirant d’imposar la seva llei a la perifèria de l’Estat.
La Catalunya postautonòmica encara no existeix, i l’èxit d’Orriols demostra que, com ja vam dir a Casablanca fa cinc anys, la centralitat d’un país ocupat es desenvolupa i creix als marges fins que arriba l’hora de l’alliberament.