No és bo que un país no tingui pressupostos. Menys encara si això es produeix una segona vegada, com pot passar a Catalunya. Són la plasmació d’un projecte polític, i no disposar-ne condiciona i distorsiona l’acció de govern, per molts jocs de mans que es puguin dur a terme. A més, suposa una bufetada política per l’executiu que els proposa, donat que evidencia que el seu projecte no té prou suport parlamentari. Ara per ara, aquest és justament l’escenari a què la Generalitat s’aboca: un segon exercici sense pressupostos. Manquen els vots d’Esquerra Republicana, partit determinant a l’hora de convertir Salvador Illa en president, però que ara rebutja donar llum verda als comptes davant el fet incontrovertible que no s’ha complert una de les condicions per a aquella investidura: que Catalunya recapti íntegrament l’IRPF dels seus ciutadans.

Si les coses continuen igual, sense cap moviment, Catalunya ni cobrarà l’IRPF ni tampoc tindrà pressupostos per al 2026 (observi’s que som a principis de març parlant d’uns comptes que, per anar bé, caldria haver aprovat a finals de l’any passat). La transacció pressupostos a canvi d’IRPF és, des del meu punt de vista, particularment complexa per diferents raons, una de les quals —al marge que suposa modificar almenys tres lleis importants— és que no es tracta d'un intercanvi entre dos actors, en aquest cas el govern Illa i ERC, sinó a tres bandes, és a dir, govern Illa, ERC i govern de Pedro Sánchez. Efectivament, Esquerra va accedir a convertir Illa en president a canvi d’una concessió (l’IRPF) que no està en mans d’Illa. Està en mans de Pedro Sánchez i el seu govern. Els republicans —que en aquells moments travessaven una convulsa situació interna— van acceptar investir Salvador Illa a crèdit, tot confiant —com se suposa que també Illa— que Sánchez pagaria aquell crèdit. Ja ho trobarem. Com és palpable avui, Sánchez i la seva vicepresidenta i ministra d’Hisenda, la sevillana María Jesús Montero, es neguen a pagar, o sigui, a donar a la Generalitat la recaptació de l’IRPF. Atès que Illa ja està investit i això no té marxa enrere, Esquerra, com a represàlia, es nega a donar suport als pressupostos del PSC, cosa que sí que fan els comuns.

Esquerra va accedir a convertir Illa en president a canvi d’una concessió, l’IRPF, que no està en mans d’Illa

A la vista del bloqueig —seria clamorós, lamentablement clamorós, que Illa no aconseguís aprovar tampoc aquesta vegada els pressupostos—, s’ha decidit que calia més temps. Així és que s’ha situat l’aterratge dels pressupostos d’Illa al Parlament per al pròxim 20 de març. D’aquí a allà, ERC espera que Sánchez els ofereixi algun tipus de garantia que Catalunya tindrà l’IRPF. Malgrat que Salvador Illa ha donat reiteradament la seva paraula que Catalunya tindrà l’IRPF, Esquerra no se’l creu. I no se'l creu amb tota la raó: l’IRPF només el pot donar qui el té: el govern espanyol. No s’ha d’oblidar que els republicans han acceptat un model de finançament molt allunyat del que ells volien i, també, que competeixen amb Junts per Catalunya en, diguem-ne, fermesa negociadora amb el PSOE. Per donar credibilitat a la seva amenaça, ERC es va afanyar a presentar una esmena a la totalitat als pressupostos dels socialistes catalans. El PSC es limita a fer el que pot fer i, suposadament, treballa discretament —no sé si se’n pot dir ‘pressiona’— perquè Sánchez acontenti o almenys apaivagui Junqueras.

Els socialistes espanyols, per la seva banda, no es plantegen cedir a la Generalitat l’IRPF en els termes que ERC reclama. Com a molt, estarien disposats a una mena, han dit, de recaptació en xarxa (de totes les autonomies) de l’IRPF. Una sortida per la tangent com una altra. Els socialistes d’abans i d’ara no volen sortir d’un esquema que sigui igual per a tothom. Així ha passat amb el finançament, que, en comptes de ser “singular”, va passar a ser general. Per donar més cafè a Catalunya —tampoc tant—, el que van fer va ser posar sobre la taula una cafetera més grossa i omplir més totes les tasses. El segon factor és polític, i passa sobretot per les eleccions andaluses, on justament Montero és la presidenciable del PSOE. Senzillament, Montero —tampoc Sánchez— no pot competir a Andalusia havent donat l’IRPF a Catalunya. Més encara: Sánchez es troba —actualment encara amb més força— provant de resistir l’embranzida electoral de la dreta. A aquest propòsit ho encamina tot, des de desclassificar els documents del 23F fins a llançar la idea d’incloure l’avortament a la Constitució —se’n recorden? Però sobretot s’esforça per erigir-se en el gran referent polític anti-Trump. Rebuig a contribuir amb més diners a l’OTAN, condemna de la devastadora ofensiva de Netanyahu a Gaza i desautorització de l’atac a l'Iran —“no a la guerra”. Naturalment, enfrontar-se a Donald Trump no busca només singularitzar-se internacionalment, sinó, abans que res, mobilitzar l’electorat espanyol abonant la polarització. En l’esquema que presenta Sánchez, es tracta d’elegir entre Trump, bàndol en què serien també PP i Vox, o bé fer-li costat a ell i al PSOE. El bé contra el mal. Un relat tan vell —i efectiu— com la història de la humanitat. No sembla que s’inclini, en les condicions actuals, per donar a Feijóo i Abascal l’oportunitat de jugar un altre cop, a compte de l’IRPF, la sempre rendible carta del greuge territorial i la catalanofòbia.