"Al sud és costum, després de cloure un acord, que les parts encaixin les mans, com a acte de bona fe. - No soc del sud"
Django (Tarantino)
Ara que el candidat a president del govern espanyol s'ha començat a treure cadenes —les del que va fer, les del que va prometre, les del que va dir, les del que no pronunciava—, ha decidit posar la directa i llançar-se desinhibit pendent avall per arribar abans a la definitiva investidura. Donen per fet que serà cap al 8 de novembre, o sigui, la setmana que ve. Estan desencadenats, a Madrid. Això és com ficar-se a la mar gelada, millor tirar-s'hi de cop que no pas anar a poc a poquet. És just en aquest punt on ens trobem, en el de tirar-se de cap per acabar com més aviat millor.
La fotografia-peatge feta a Brussel·les no és, en aquest descens del PSOE als seus propis inferns, sinó una metàfora suggeridora. La realitat és la que és, la foto és la que es va fer. Després cadascú explica la història com creu que li anirà millor, i si per a això cal tancar el pla i que no es vegi l'urna i treure-li el so perquè no se senti el to de la conversa, doncs es fa. O si li dius president a qui li deies pròfug —aquell que anaves a portar cap aquí i fer seure al banc dels acusats—, doncs al·legues que també ho fas amb Zapatero i González. Que sí, que ho han dit així, equiparant Puigdemont amb els seus expresidents socialistes, deixant bocabadada la part crítica de la seva parròquia. Tampoc no va estar mal pensada la data, que si bé era d'aniversari d'exili per a Puigdemont, als socialistes els permetia desdibuixar el mal tràngol amb els fastos d'Elionor, que era segur que avui ocuparien tot l'espai mediàtic.
Sánchez té pressa, però la pressa és tota de Sánchez. Les altres parts de la negociació hi insisteixen en això, que no són ells els que han pitjat l'accelerador ni han fixat una data tan pròxima. Així i tot, no hi hauria problemes sempre que ningú no intenti fer feina de triler, és a dir, fer servir la força de la pressa, l'alè del pendent, per alterar, canviar o deixar caure qüestions que estaven en l'aire. La primera plantofada: el PSOE ja acaba de reconèixer que haurà de presentar l'avantprojecte de Llei d'Amnistia abans de la investidura. Vosaltres ja ho sabíeu, Junts mai no ho ha dit altrament, tot i que us asseguro que aquí a Madrid hi havia molt de portaveu assegurant que això no caldria. O sigui que el text pactat es coneixerà abans de la votació. El projecte està tancat, si ningú no intenta ensarronar l'altre, i ha passat a mans d'ERC perquè hi doni el vistiplau. Una manera que surtin a la foto, ja que, pel que se'n sap, no han aportat ni suggeriments ni apunts a l'esborrany durant aquests últims dos mesos. Resulta altament improbable que hi posin pegues ara. Fonts socialistes han reconegut que amb aquesta presentació prèvia de l'avantprojecte al Congrés compleixen "el pagament per endavant" que l'"expresident" ha exigit per investir Sánchez.
Puigdemont s'ha sortit amb la seva més que no pas Sánchez
No serà l'únic, l'acord polític a què han arribat totes dues forces també es farà públic abans de la investidura o no hi haurà vots. En aquest acord polític s'hi inclou el mecanisme de verificació, de tres potes no nacionals, que ha estat acceptat pel PSOE per aconseguir que Puigdemont es refiés de les seves intencions. Condueixen de pressa per pendent pronunciat cap a la investidura exprés de la setmana que ve, tot i que cal no oblidar que, quan circules així, aturar-se és gairebé impossible i controlar la trajectòria, molt complicat. A Sánchez sembla que encara li queden tràngols per passar.
Per exemple, amb el contingut de l'acord polític. A Madrid es té la impressió que l'amnistia és el peatge complet, el gripau que una vegada empassat assegurarà una digestió tranquil·la. Hi ha males llengües, però, que diuen que l'acord polític revelarà gripaus que seran com bombes en mans de l'oposició a Sánchez, i que no serà un debat tranquil el que haurà d'afrontar per tornar a ser president. Òbviament, no podem conèixer tots els detalls i secrets, les parts estan sent molt discretes, però amb el que sabem gairebé és possible dir que en l'estira-i-arronsa Junts n'ha sortit més ben parat que no pas el PSOE. O, cosa semblant, Puigdemont s'ha sortit amb la seva més que no pas Sánchez. Aviat ho comprovarem.
Fent política-ficció puc imaginar-me com es posaran els de Vox, els del PP i fins i tot part dels socialistes quan possiblement comprovin que l'amnistia inclou persones que estan processades a l'Audiència Nacional o quan vegin que el mecanisme de verificació està compost per tres vectors, cap dels quals no és espanyol, i que es durà a terme fora de la Península, o quan llegeixin el contingut real de l'acord polític, que és la veritable mare de totes les batalles en aquest pacte. Tot això ho sabrem abans de la investidura, juntament amb el text de l'amnistia.
O sigui que ja ho veieu, avall que fa baixada i esperant tothom que a ningú no se li acudeixi fer la traveta, ni de molt ensopegar, que no és un dels riscos menors. A la Moncloa, consideren que com més es trigui a cloure l'acord, més pressions externes i internes hi haurà, i més organitzades, cosa que podria convertir l'alegre cursa cap al poder en un infern. Potser aquesta manera de negociar els ha passat factura. Em deleixo per saber-ho.