Sánchez, el compte enrere

"Tot esforç inútil condueix a la melancolia"
Ortega y Gasset

Pedro Sánchez està en minoria al Parlament espanyol i, per tant, no pot legislar. "Podrà ocupar poltrones, però no podrà governar", Puigdemont ho va resumir en poques paraules. El govern espanyol està en minoria i en una democràcia parlamentària això només té una interpretació. No s'han activat els mecanismes per desallotjar-lo, però si la lògica democràtica encara funciona, només li quedaria al davant la sortida de la moció de confiança o la convocatòria d'eleccions, perquè quan a algú el deixen sol, quan l'oposició és majoria, aquest algú no té el poder que aquelles corts li van atorgar.

Tot això que seria tan clar per a un europeu qualsevol, fins i tot per a un australià d'allà baix als antípodes, pretenen convertir-ho en un batibull en l'esperpent en què habiten els socialistes. Sánchez té Bildu —l'únic partit que ni fa gest de protestar—, té Sumar, però poquet, i ERC, que s'ha amarrat a ells, fins i tot per naufragar, i prou. Sánchez ni tan sols té tot el seu partit, encara que callin com a putes, ni tot el seu electorat, perquè tot té un límit. Malgrat tot, sembla que sota la seva batuta les seves hosts han optat per faire semblant, o sigui, que faran com si sí i qui dia passa any empeny. Impossible. No hi ha relat que suporti la situació. El compte enrere per a les eleccions espanyoles ha començat. En democràcia no hi ha distracció possible —ni que cridin un saltimbanqui— que amagui el que no es pot amagar.

Ara fan com que no es creuen Junts. Serà perquè, agradi o no agradi, els de Puigdemont sempre han dit la veritat. Si volien una cosa a canvi d'una altra, ho van dir. Si posaven condicions, com l'amnistia, a canvi del seu vot, després el van donar. Si parlaven, ho confirmaven. Si no hi havia res a parlar, anaven i ho explicaven. Com em reconeixia l'altre dia algú molt fatxa: una altra cosa no, però no podem dir que no hagin estat sempre clars. O sigui que això de dir com a promesa electoral que portaria el pròfug —perquè la Fiscalia de qui depèn— per després amnistiar-lo és més cosa de Sánchez, o no?

Sánchez està en minoria, i això no té solució si no és a les urnes

Tanmateix, insisteixen en el mantra que continuaran dialogant i amb la mà estesa i, per intentar-ho, prenen els de Puigdemont per beneits. Quina actitud més prometedora. O sigui, que fan com si no haguessin parlat clarament, com si Nogueras no hagués dit que no els votaran ni aquestes lleis de Bolaños ni cap altra, com si no haguessin sentit que els juntaires s'han passat a l'oposició, aquesta cosa que vol dir estar contra el govern. Reconeguem que una petita part de culpa la té Junts per haver trigat tant a escenificar allò que molts ja vèiem: que deixar-se arrossegar a donar suport a un govern espanyol radicalitzador i mixtificador que no els donava el que demanaven, que el que donaven ho donaven a Illa i que els portava a prendre mesures d'esquerra radical tan oposada als seus votants, no era una gran idea.

Els de Sánchez viuen tan en el seu propi decorat, que consideren que poden continuar fent com si res sense conseqüències. Alhora, hi ha una constel·lació de groupies que traslladen al món que no sé quines lleis s'han aprovat en Consell de Ministres —com si no existís el Congrés—, que la senda de despesa està en camí, que canviaran la Constitució per "blindar" l'avortament, que si pressupostos i blablabla. La força democràtica de la propaganda. Pedala i no paris que caiem. Dents, dents que és el que els fot. No hi haurà res perquè estan en minoria al Congrés. No hi ha majoria progressista de la qual parlar ni majoria sense adjectius.

Per l'altre costat, els de Vox i els més durs del PP també fan ganyotes de fàstic per continuar amb la martingala del pròfug, al pròfug no se'l creu, només és un acte més per arrencar-li coses al govern espanyol i que si tomba i que si gira. Això només ens reafirma a visualitzar qui està còmode amb la situació d'impàs actual: els del PSOE, els de Bildu i els de Vox, perquè fins i tot els del PNB es deixen caure amb evidències com que sense pressupostos i sense majoria no es pot acabar una legislatura.

El compte enrere ha començat. Sánchez no té majoria de suport ni pot aprovar pressupostos ni lleis ni revalidar decrets llei. Això per a qualsevol demòcrata és definitiu. Sánchez té, a més, un altre cúmul de problemes —judicials inclosos— que no l'ajudaran. Sánchez desagrada a més poble del que agrada, perquè els diputats representen el poble, no sigui que se n'oblidin. Sánchez està abocat a convocar eleccions, fins i tot a Europa li cauria la careta si pretengués arribar al 2027 en aquesta situació que no és de debilitat —com reconeixen alguns—, sinó precària, agònica, impossible. Entre les seves pròpies files hi ha gent que remuga per sota el nas que no podrà anar més lluny del 2026 sense convocar eleccions, que l'únic que ha de cercar és el moment que li sigui més propici.

Dins de la M-30, sí que deuen creure's a Junts, perquè quan es planifiquen coses per a l'any vinent gairebé tothom hi introdueix la variable electoral. Deu ser, com em deia un important empresari, que ha arribat el moment de triar enemic i que considerar que Sánchez es carrega la democràcia i que Puigdemont és el diable, tot alhora, només aconsegueix apuntalar el primer perquè continuï escabetxant la democràcia. Aquesta ruptura ha estat el primer acte i només pel fet de ser-ho, facilita els altres. Puigdemont es va descongelant en alguns cors -per força van a galeres-, cosa que obre nous escenaris.

Tothom qui es considera més demòcrata que militant té meridianament clar que, en termes democràtics, la legislatura està acabada i que l'agonia no pot durar gaire més. Hi ha gent impensable agraint a Junts que talli aquesta degeneració de l'estat de dret, jutges inclosos com a paradoxa. D'una manera o altra, aquesta legislatura està fent els seus últims espeternecs. No dono cap credibilitat als que afirmen —molt fatxes la majoria— que Sánchez no desallotjarà el poder, passi el que passi. Per descomptat que ho farà, perquè la democràcia, de facto, ja l'ha desallotjat, encara que falti el mecanisme que ho precipiti.

Està en minoria, i això, amics meus, no té solució si no és a les urnes. Ni una moció de confiança li valdria ara. A veure quant de temps estira la pantomima que tot continua igual. Són faves comptades. El poble votarà.