“Ni França, ni Espanya, sinó visca la terra y muira mal govern!” La frase —l’extrec de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, de Josep Fontana— li va costar la inculpació a Jaume Pey, un jornaler d’Espinelves fart dels estralls perpetrats pels exèrcits castellans i francesos que es disputaven el control de Principat en els anys finals del llarg conflicte obert per la revolta dels Segadors el 1640 i conclòs el 1659 pel Tractat dels Pirineus. Aquest acord hispanofrancès va ser un epíleg tardà de la Guerra dels Trenta Anys, lliurada per les potències europees entre el 1618 i el 1648 i tancada amb la pau de Westfàlia, pedra fundacional dels moderns estats nació. Espanya hi va perdre bous i esquelles: va mig retenir Catalunya, però Portugal, també revoltada, i Holanda, ja independent a la pràctica, li van dir adeu per sempre més. Així que el president Pedro Sánchez, disposat a fer un revival del tractat dels Pirineus amb l’acord de cooperació que firmarà amb Emmanuel Macron el proper 19 de gener en la cimera hispanofrancesa de Barcelona, hauria d’anar amb compte amb els jocs d’història.

El Tractat dels Pirineus va suposar per a Catalunya la pèrdua dels territoris ultrapirinencs, els comtats del Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, però també va accelerar la decadència espanyola a Europa. De fet, encara no se n'ha recuperat del tot, com evidencien els esforços del mateix Sánchez per consolidar la posició espanyola al tauler continental pocs mesos abans d'assumir la presidència de torn de la Unió. No som al segle XVII però, certament, els corrents de fons de la història, entre els quals la profunda debilitat espanyola en els seus tractes amb la resta d’Europa, són persistents. Si el 1659 Espanya va renunciar a mitja Catalunya per una pau honrosa amb França, el 2023 un president espanyol torna a usar Catalunya amb França com a avaladora, per guanyar prestigi a Europa i no perdre les eleccions que venen a Espanya. Dit d'una altra manera, per tornar a posar piques a Flandes, com aquells Tercios del imperio, Sánchez les ha de plantar primer a Catalunya.

Ara bé. El president espanyol ha decidit convocar la cimera hispanofrancesa a Barcelona amb l’objectiu declarat no de firmar la pau amb els catalans, per més que invoqui el diàleg com a final alternatiu del certament finiquitat procés, si no de demostrar qui mana de veritat a Catalunya. Pere Aragonès hauria d'estar més que preocupat. La torna dels indults parcials i la derogació/substitució de la sedició com a resultat de l’estratègia de diàleg amb el PSOE que ERC reivindica és una descomunal reafirmació de la sobirania espanyola —i francesa— sobre Catalunya en un moment de debilitat extrema del Govern. Un cop assegurat el seu final de legislatura amb els vots de Gabriel Rufián, a Sánchez sembla preocupar-li ben poc el futur del seu soci republicà. La cimera amb Macron ha servit en safata l’oportunitat de recuperar la unitat perduda amb una manifestació a les dues grans organitzacions de l’independentisme civil, Òmnium i l’ANC, i, atenció, d’aquestes amb el Consell de la República que presideix un tal Carles Puigdemont. Realment, si Sánchez no vol ensorrar ERC amb la cimera hispanofrancesa de Barcelona ho dissimula molt bé.

La torna dels indults parcials i la derogació/substitució de la sedició és una descomunal reafirmació de la sobirania espanyola —i francesa— sobre Catalunya en un moment de debilitat extrema del Govern

De la mateixa manera, a Junts haurien de calibrar molt bé la posició que adopten davant l’envit del president espanyol a l’independentisme. És obvi que, des del punt de vista de la credibilitat, a ERC li és molt més difícil que a Junts manifestar-se contra el seu soci Pedro Sánchez, a qui ha investit president i ha aprovat els pressupostos. Però també la gosadia del president espanyol pot tensar al límit els juntaires, dividits gairebé a parts iguals entre els partidaris de l’estratègia de la confrontació com a via per reagrupar l’independentisme a les urnes i els que aposten per recuperar l’antiga centralitat convergent abans que, parafrasejant Jaume Giró, sigui colonitzada per ERC —o el PSC—. Caldrà veure quins dirigents dels partits independentistes acudeixen a la manifestació. I, sobretot, contra què o contra qui es manifesten. Contra Sánchez? Contra els reviscolats estats nació espanyol i francès? A diferència dels polítics de la Catalunya actual, al segle XVII, els Pey i companyia ho tenien força clar.