Abans-d’ahir, al Parlament, Salvador Illa va provar de sortir-se’n com va poder. Va justificar haver-se carregat el PSC de Ripoll perquè ni el seu govern ni els socialistes, va subratllar, no han d’acordar mai res, ni per activa ni per passiva, amb els que fan discursos d’odi i s’arrengleren amb “Netanyahu, Trump, Orbán o Alternativa per Alemanya". Però, què hi tenen a veure, per exemple, els bombardejos al sud del Líban amb Ripoll? Resulta que, com a hores d’ara ja sap tota Catalunya i tota Espanya, els dos regidors que tenia el PSC a Ripoll, Enric Pérez i Anna Belén Avilés, han estat despatxats de mala manera per haver-se abstingut en la votació sobre els pressupostos de Ripoll. Els motius de Pérez i Avilés són clars i, al meu entendre, raonables. Si s’haguessin tombat els pressupostos de Ripoll, l’alcaldessa, Orriols, hauria presentat una qüestió de confiança per poder tirar-los endavant. Com que l’oposició no disposa d’un candidat alternatiu de consens, els pressupostos finalment haguessin seguit el seu curs.
El que va motivar els dos regidors socialistes a abstenir-se no és una hipòtesi. És que l’any passat ja va passar. El rebuig als pressupostos va portar a una qüestió de confiança i després a la llum verda als pressupostos de l’Ajuntament. La victòria d’Orriols l’any passat va ser doble: no sols va poder disposar de pressupostos, sinó que va aconseguir uns dies i setmanes d’atenció mediàtica de franc, mentre que l’oposició feia el paperot i donaven tots plegats la impressió de ser una colla de sapastres. Per evitar que es reproduís aquest any l’espectacle, els socialistes Pérez i Avilés simplement es van abstenir —no van acordar res—, deixant així que els pressupostos s’aprovessin. Val a dir que, si no ho haguessin fet ells, tot indica que hauria sigut ERC qui hauria votat abstenció. Els dos regidors despatxats van fer aplicar una llei fonamental en política: la llei del mal menor. O el que Max Weber va anomenar “l’ètica de la responsabilitat”, és a dir, prendre decisions atenent les conseqüències d’aquestes decisions. No van voler donar novament setmanes de protagonisme a Orriols ni que els pressupostos de la seva ciutat —és a Ripoll i als ripollesos a qui tenen el deure de servir— quedessin empantanegats durant setmanes, amb els problemes i perjudicis que això comporta. Quan va transcendir que s’havien abstingut, dit així, sense més explicacions, es van produir de seguida grans esgarips demagògics, grans esquinçades de camisa, amplificades per les xarxes.
A més d’atenció mediàtica, a més dels pressupostos, Aliança Catalana ha vist com un grup de l’oposició saltava pels aires
Total, que Salvador Illa va despatxar els dos pobres regidors. Va optar per la puntada al cul. Per llançar els seus correligionaris ripollesos per la finestra. Per què? És que no comprenen les raons dels dos regidors? És clar que les comprenen. I també comprenen perfectament que la política municipal sempre, sempre, té una història i unes raons i unes passions específiques, que són diferents en cada poble i ciutat. Sigui a Ripoll, Masquefa, el Vendrell o Camprodon. Illa i el PSC haurien pogut optar per donar suport als seus regidors de Ripoll i explicar per què havien actuat com ho van fer. Qualsevol persona amb dos dits de front pot entendre, si se li explica, l’abstenció socialista als pressupostos. Però no. Illa i el PSC no es van veure capaços d’assumir la situació de Ripoll i explicar a la gent les coses tal com són. Van concloure que, fora de Ripoll, ningú no seria capaç d’entendre-ho. Van arribar a la conclusió que era massa complicat, cosa que, òbviament, conté un component de menysteniment de la intel·ligència i l’enteniment dels ciutadans. És com dir que la societat és massa curta. “Els hem de fotre fora, la gent no ho entendrà, això de Ripoll”, m’imagino que devia sentenciar algú, donant la discussió per acabada. Aleshores, empesos per la por a l’erosió pública de la marca PSC, van optar pel teatre. L’única via possible. És a dir, van renunciar a la realitat dels fets i van començar a actuar, a interpretar. El primer va ser acomiadar els pobres Pérez i Avilés. Després, brandar —fingint una enorme indignació— unes suposades conviccions politicomorals que dictarien que és pecat mortal abstenir-se sobre els pressupostos de Ripoll. Finalment, arribaria l’intent de justificació (?) de Salvador Illa, tot traient a ballar Netanyahu, Trump, Orbán i Alternativa per Alemanya.
Si fa un any votar en contra dels pressupostos va ser una equivocació, el PSC ha aconseguit, i mira que era difícil, fer-ho encara pitjor enguany. Superar-se. Fer un pa com unes hòsties, vaja. A més d’atenció mediàtica, a més dels pressupostos, Aliança Catalana ha vist com un grup de l’oposició saltava pels aires. Sílvia Orriols només havia de rematar, com ha fet per terra, mar i aire. L’alcaldessa ha donat les gràcies irònicament a Salvador Illa i al PSC "pels pressupostos, però sobretot per haver desarticulat el PSC a Ripoll". Tot constatant: “Això ha estat una jugada mestra sense precedents”.