De fa bastants anys es parla de la possibilitat de tenir un salari mínim de referència a Catalunya (SMRC). Només cal consultar dos documents rellevants de la Generalitat com són El salari mínim de referència català: estimació i incidència potencial (2019) o El salari mínim de referència a Catalunya. Reflexions derivades dels Diàlegs del Consell de Relacions Socials (2025). La darrera novetat en aquest àmbit és l'entrada al Parlament català d'una proposta concreta de legislar l'SMRC, que s'ha acceptat a tràmit amb les úniques esmenes a la totalitat per part del PP i de Vox.
Abans d'entrar en la proposta en qüestió, cal dir que la fixació de salaris mínims és una pràctica habitual arreu del món per tal de preservar que no es pagui al treballador per sota d'un determinat nivell salarial. La seva funció és econòmica (evita que es paguin salaris a la baixa a partir d'un llindar i garanteix un poder adquisitiu al treballador), però també social (protegeix els col·lectius laborals més vulnerables i ajuda a reduir les desigualtats). La gran majoria de països europeus tenen salaris mínims legals, com també en tenen al Japó... i als Estats Units, on en l'àmbit estatal hi ha un mínim salarial de 7,25 dòlars per hora, però en més de trenta estats i dotzenes d'àrees metropolitanes s'apliquen recàrrecs significatius per adaptar el salari mínim a la cistella de la compra pròpia de la ciutat o de l'estat.
L'ideal seria passar d'un SMI únic a tot Espanya, amb tantes realitats econòmiques diferenciades com hi ha, a un SMI de naturalesa federal
En aquest context, la proposta que es debatrà al Parlament català es justifica perquè aquí tenim el mateix salari mínim interprofessional (SMI, d'ara endavant) que al conjunt de l'Estat, però tenim un cost de la vida superior a la mitjana estatal, la qual cosa genera precarietat estructural i pobresa laboral en els salaris més baixos.
L'SMRC no pretén substituir l'SMI, això seria il·legal (és competència de l'Estat). L'objectiu és arribar a un salari mínim de referència en l'economia catalana d'acord amb el cost de la vida. Com fer-ho? Doncs fent servir la capacitat pròpia de la Generalitat i el convenciment dels agents socials de la necessitat d'ajustar els convenis a la realitat: no és el mateix treballar i viure, per exemple, a Almendralejo (Badajoz), que a Barcelona o a l'Hospitalet de Llobregat.
La proposta estableix com a salari mínim de referència per al 2026 la xifra de 1.400 € bruts al mes, per 14 pagues, és a dir, 19.600 € anuals, enfront dels 1.221 mensuals (17.094 € bruts anuals) que estableix l'SMI de l'Estat, és a dir, quasi 2.500 € més a l'any. Les diferències principals entre l'SMI i l'SMRC són el seu abast i l'obligatorietat: el primer és el mínim legal general i és obligatori per a tothom; el segon és obligatori per al sector públic català, mentre que el sector privat el podrà adoptar discrecionalment incorporant-lo, per exemple, en la negociació col·lectiva i en el pacte de convenis laborals. Per atenuar el seu impacte en el període d'implantació, la proposició de llei preveu mesures de diferents tipus (de suport a pimes, fiscalitat...) per al sector privat.
Amb aquestes condicions, es respecta la competència exclusiva de l'Estat en la matèria, al mateix temps que es posa en evidència la necessitat d'un SMI territorial. Alhora, la proposta d'SMRC és una crida a la responsabilitat als agents econòmics i socials, un objectiu gens fàcil d'aconseguir. En primer lloc, perquè l'SMRC no és obligatori, i en segon lloc, perquè la meitat dels assalariats a Catalunya estan vinculats a convenis d'àmbit més ampli que el català, la qual cosa implicarà que un conveni d'empresa amb plantes a Huelva i a Tarragona hagi de diferenciar els seus salaris mínims. Tanmateix, en aquest punt, la proposta d'SMRC té a favor que la llei reconeix la prioritat dels convenis autonòmics (modificació de l'article 84 de l'Estatut dels treballadors, inclosa en l'RDL 7/2023). Aquest és un desllorigador de la màxima importància que interpel·la sindicats i empreses a incorporar l'alt cost de la vida i de l'habitatge a Catalunya.
L'ideal seria passar d'un SMI únic a tot Espanya, amb tantes realitats econòmiques diferenciades com hi ha, a un SMI de naturalesa federal. La uniformitat legal dels mínims salarials és una injustícia real per als perceptors de salaris més baixos. El mateix SMI a Extremadura i a Barcelona no és just.
Per als que opinen que no es pot trencar la unitat de mercat (en aquest cas salarial), haurien de considerar que un SMI regionalitzat no és un atac a la solidaritat interterritorial, sinó que és un bany de realisme econòmic: tenir un salari mínim ajustat al cost de la vida d'un territori protegeix el poder adquisitiu dels seus habitants i incentiva les empreses a competir en productivitat, no pas en devaluació laboral.
La qüestió central és fins a quin punt la proposta, més enllà del sector públic, aconseguirà que els salaris mínims augmentin realment. El sector privat (empreses i sindicats) entomarà la invitació que l'SMRC serveixi de referència en les negociacions laborals? Tant Foment com PIMEC coincideixen que calen salaris adequats i sostenibles per evitar l'anomenada pobresa a la feina; però mentre Foment no veu necessari un SMRC, perquè l'actual marc de negociació col·lectiva ja compleix aquesta funció, Pimec hi veu (amb condicions) una oportunitat per dibuixar un mercat de treball millor, que ens acosti als països amb els quals competim. En el cantó sindical, la UGT veu necessari un SMRC superior a l'SMI espanyol, però CCOO, que hi està en contra, aposta per un acord entre sindicats i patronals en el marc de la negociació col·lectiva.
Personalment, crec que la proposta d'SMRC va en la bona línia. Però, vaja, no diré que fiar-ho tot a la negociació col·lectiva no sigui una via adequada per augmentar el salari mínim a Catalunya. Només caldria complir aquests requisits: que algú estableixi quin ha de ser aquest salari mínim (la Generalitat seria la indicada), que els agents socials se'l creguin, que s'hi comprometin i que, en les negociacions laborals, efectivament s'apliqui.