El trencament de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez, o de Junts per Catalunya amb el PSOE —que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els militants de Junts estan votant—, presenta tot un reguitzell d’elements de naturalesa ambigua i paradoxal. Fins i tot contradictòria, segons com es miri. Diríem que presenta una qualitat quàntica i regida pel principi d’indeterminació, el qual, extrapolat, significa que, com el gat d’Erwin Schrödinger, que podia estar mort o viu a la vegada, la ruptura és alhora realitat i irrealitat, és alhora vigent i no vigent, existent i no existent. Anem per parts i fixem-nos en alguns d’aquests aspectes que, dèiem, resulten ambigus i paradoxals. Això és així no per culpa del president Puigdemont, sinó per les circumstàncies de tota mena en què s’emmarca l’anomenat Pacte de Brussel·les i la subsegüent col·laboració dels juntaires amb els socialistes espanyols.

Hi ha legislatura i no hi ha legislatura. En la mesura que Pedro Sánchez ha perdut part dels suports que el van dur a la presidència del govern espanyol, la legislatura esdevé una mena de zombi o, si no volem ser tan dramàtics, una legislatura mancada, escapçada, amb a priori poca capacitat per a desenvolupar les funcions parlamentàries normals, com ara aprovar els pressupostos. Sánchez només podrà tirar endavant allò que Puigdemont vulgui. Lògicament, és d’esperar que ara els socialistes portaran sovint al Congrés iniciatives que Junts no pugui o li sigui molt complicat rebutjar. El govern espanyol i el PSOE ho faran, lògicament, per posar Puigdemont en un compromís. Veient-les venir, Junts ha deixat clar que aprovarà allò que li sembli bo per a Catalunya. Però també ha reiterat que, en allò que afecta solament la resta d’Espanya, ja s’ho faran. A Junts li interessa el futur de Catalunya, no el d’Espanya, no es cansen de repetir, començant per la perennement irritada Míriam Nogueras. (Aquesta actitud d’abandó, de desistiment, suposa un trencament radical amb el catalanisme històric i amb la praxi de CiU). Junts parlarà i no parlarà amb Sánchez i el PSOE. Junts serà i no serà una aliada. Puigdemont ha malferit la legislatura i el govern de Sánchez, però no els ha mort. L’única manera seria participar, amb PP i Vox, en una moció de censura contra el president espanyol i amb la condició de precipitar les eleccions. És una operació lletja (com se’ls posaria als votants juntaires l’associació amb PP i Vox per desnonar l’esquerra del poder?). Unes eleccions precipitarien la formació d’un gabinet entre aquestes dues forces, gens benèvol amb Catalunya, al contrari, com estem veient a les Illes Balears o el País Valencià.

La ruptura és alhora realitat i irrealitat, és alhora vigent i no vigent, existent i no existent

Hi ha legitimitat i no hi ha legitimitat. La dreta i extrema dreta espanyoles, i les seves terminals intel·lectuals i mediàtiques, sempre, des del primer dia, han qüestionat i provat de soscavar la legitimitat del govern de Sánchez. Després de l’anunci de ruptura de Puigdemont, han sumat un nou argument —com els anteriors— perfectament fal·laç. Asseguren que, com que ara Sánchez no tindria prou vots per ser investit, no té legitimitat democràtica per continuar al poder. Obliden que el que converteix una persona en president d’Espanya és el resultat de la votació d’investidura. I en aquella votació el resultat va ser de 171 vots en contra i 179 a favor. Això va succeir el 16 de novembre del 2023 al Congrés de Diputats. Ho podríem comparar amb quan els ciutadans votem. El que compta és el vot, no les enquestes. La legitimitat de Sánchez neix allà i dura una legislatura, sempre que ell no dimiteixi o es tiri endavant amb èxit una moció de censura. Per cert: la figura de la moció de censura, en l’ordenament parlamentari espanyol, està pensada i dissenyada per tal de substituir un president i un govern per uns altres. No per a artificis com la dita “moció instrumental” per fer que hi hagi eleccions.

S’han complert els acords i no s’han complert els acords. Mentre Puigdemont insisteix que els pactes no s’han complert —que lluny que queda allò de “cobrarem per avançat”—, Sánchez assegura que han complert tot el que era a les seves mans. I si coses com l’aplicació total de l’amnistia, el català a la UE o el traspàs de competències en immigració no s’han culminat, és perquè fer-ho depèn d’altres actors (jutges, països de la UE, Podemos...). Els socialistes tenen raó sols en part. Hi ha acords que depenen d’altri per a poder realitzar-se, dur-se al terreny efectiu. Cert. Tanmateix, tal com esgrimeix Junts, els socialistes en alguns casos no han fet tot el que podien, en altres ho han fet massa tard i, encara, algunes coses que únicament depenien d’ells les han bloquejades i boicotejades. Exemple, entre d’altres, d’aquesta tercera categoria: la publicació de les balances fiscals Catalunya-Estat. A més a més, és un fet objectiu que Junts els ha anat avisant a tot arreu i des de fa molts mesos que això que ha passat podia passar si no s'espavilaven. Que anaven cap al pedregar. Atès que Sánchez no va reaccionar, Junts no tenia cap altre remei —malgrat la dificultat quàntica de tot plegat— que partir peres com ho ha fet. No tenia opció. Com saben els pares i les mares, i sap qualsevol persona entenimentada, si tu amenaces una altra persona amb un càstig, i a aquella persona no compleix malgrat les advertències, tu has d’executar el càstig. Per això mai no s’ha d’amenaçar —els fills, Sánchez o qui sigui— si hom no està plenament convençut i en posició d’aplicar, si cal, la condemna.