Si hom volgués fer una caricatura de Gabriel Rufián, recordaria la seva cèlebre frase "No hi ha pla B: serem 18 mesos al Congreso, ni un dia més" escrivint que potser va confondre les mesades amb els anys o qui sap si podria fer alguna brometa arran de la famosa piulada "155 monedes de plata" en la qual titllava de botifler un polític que, si més no i a pesar d'errors oceànics, ha pagat la seva mala astrugància amb l'exili. Però tot això no serviria de res perquè Rufián, com pràcticament tota la classe política catalana, només té el valor de l'escarni que sigui capaç d'integrar i, com ha quedat ben palès, el virrei d'Esquerra a Madrit té un estómac amb tanta capacitat com el de Junqueras. Això també inclou el títol d'aquest article, al qual el candidat republicà podria respondre fàcilment dient que ell, a diferència de l'ínclit Josep Antoni, mai no ha protagonitzat trames com la del tres per cent, etcètera i blablablà.
El polític colomenc tindria més raó que un sant... però no pel fet que, de moment, pugui presumir de no haver esdevingut mai un comissionista del poder central sinó perquè, a diferència de l'antic líder d'Unió, Rufián ha perpetrat un delicte molt més pelut que fotre'ns els calés, com és robar-nos la il·lusió i subsumir l'emancipació nacional a la polla en vinagre aquesta de les lluites compartides amb Podemos i l'esquerra radical de Galapagar. Que Rufián repetiria com a cap de llista al Congreso ho sabia tothom, perquè el món encara ha de parir un polític de raça que renunciï a mantenir el poder en un moment de popularitat. Si la crítica es basa a retreure-li que pacti abans amb polítics espanyols que no pas amb independentistes, ell sempre podrà dir que prefereix una Catalunya dependent amb Irene Montero com a sòcia que no pas una d'alliberada amb Sílvia Orriols, el feixisme, sa tia en moto i blablablà.
Rufián ha perpetrat un delicte molt més pelut que fotre'ns els calés, com és robar-nos la il·lusió i subsumir l'emancipació nacional a la polla en vinagre aquesta de les lluites compartides amb Podemos i l'esquerra radical de Galapagar
En aquesta línia, entenc que Esquerra hagi acceptat que la formació pablista-leninista no pugui presentar-se a Catalunya a canvi que Rufián faci molts bolos per la resta de l'Estat i així tocar les masses que encara el consideren un polític aliè a la casta (res els plaurà més que algú faci honor al clàssic paper del catalanet que, quan torna al pueblo, això de la nació espanyola encara li resulta simpàtic i tot), també car així serà més fàcil evitar que algú s'empassi mítings a Catalunya protagonitzats per tots aquells podemites que van fer grans esforços per desautoritzar el referèndum de l'1-O, suposo que per la seva condició de revolta burgesa... Ja no som als anys noranta, quan el catalanisme cercava tenir bones relacions amb les elits de Madrid, perquè ara n'hi ha prou de tenir bon rotllo amb la massa. Mentre Rufián s'hi banyi, Junqueras podrà continuar repartint les engrunes autonòmiques amb el PSC i blablablà.
Jo recomanaria als meus companys de militància independentista que no perdin el temps abocant ràbia contra Rufián i Lleida, perquè si una cosa demostra la seva existència és la pobresa general de la societat espanyola: abans, a l'hora de comprar polítics catalans, hom havia de posar sobre la taula una quantitat ingent de tantspercents i una presència inaudita de natges als consells d'administració. Però la progressió d'en Gabriel ens ha demostrat que, amb un misèrrim sou de portaveu al Congreso n'hi ha prou per passar de dir lerrouxistes als podemites i de recordar a la gent del PSOE "Iscariote" que "ustedes llevan cuarenta años dando una de cal y otra de arena" per abraçar tot Déu, encara que sigui per evitar l'arribada de la dreta al poder. La seva història valdrà com a experiència i, en un futur, haurem de cercar líders que arribin a la política amb el vestuari adquirit, la guardiola feta, i blablablà.
Encara que la victòria més important del 29N continuarà essent la de l'abstenció secessionista, suposo que a en Rufián i Lleida li anirà prou bé, perquè oposant-se a un ànec coix com Junts per Catalunya (i recollint el vot catalanista que no puguin absorbir Pedro Sánchez o Ada Colau; és a dir, fent allò tan convergent de créixer per eliminació) en tindrà prou per surar, continuar pagant la hipoteca i qui sap si apuntalant la presidència del PSOE. Evidentment, tot això no té res a veure amb lluitar per la independència, però ja sabeu quin tipus d'interès té l'alliberament de la tribu per tota aquesta genteta... i blablablà.