L’esforç dels polítics d’Esquerra per convertir-se en perfectes convergents no té res a envejar a les excursions tortuoses del rei Sísif, i resulta fins i tot entranyable admirar la pencada agònica dels líders republicans per batejar-se en els usos de la vella política. Així ho intentà diumenge passat l’alcaldable a les municipals de Santa Coloma de Gramenet, Gabriel Rufián, quan decidí publicar un vídeo solemnitzant la promesa d’una segona residència pública de gent gran a la ciutat del Barcelonès escortat pel conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. Com sap l’antic membre de CiU, el curset del bon convergent té com a assignatura obligatòria la gimnàstica de tallar cintes amb la senyera i d’inaugurar com més totxo millor. El que no li va explicar al pobre Rufián és que supeditar la construcció d’un equipament públic a l’entesa futura entre dues administracions del mateix partit tufeja una mica.

Campuzano hauria d’haver estat una mica més generós en el seu mestratge amb l’aprenent d’alcaldable. Això de passejar les estrelletes municipals amb consellers del Govern i de traficar amb les il·lusions del poble en general (i, més en concret, amb les d’allò que abans anomenàvem tercera edat i que ara, en l’idiolecte cursi del conseller, hom descriu com “la fase final de la vida”) els convergents ho han fet des del pleistocè. En aquest sentit, que els polítics de Junts s’escandalitzin d’un exemple de “política del segle passat” —com així van fer el president Puigdemont i l’antiga consellera del ram Violant Cervera— no deixa de tenir certa conya. De fet, resulta molt rellevant que els fills de Convergència s’escandalitzin per una pràctica ben habitual dels seus pares i avis, una gent d’exacta immoralitat però amb la decència de fer la feina ben feta i d’acabar transformant les promeses en ciment.

A banda d’un retorn al passat corrupte de l’autonomisme, això dels nois d’Esquerra és com una pel·lícula dolenta on els sequaços de la màfia es pensen que poden obrar com un Corleone

A pesar de formar part d’allò que se’n deia l’ala socialdemòcrata dels convergents, com l’alcaldable Trias, en Carles podria haver-li explicat a en Gabriel que aquest tipus de promesa la vella CiU ja la tenia lligada abans de comunicar-la. Qui tenia un trosset de parc de titularitat pública, ai las, acostumava a tenir un tresor; i és així com els convergents, abans de fer el piset de mort a la gent gran, ja havien trucat als constructors del temple, als responsables de posar-hi el material sanitari, i àdhuc a la companyia que s’encarregava de repartir-hi la pasta dentífrica. A banda d’un retorn al passat corrupte de l’autonomisme, això dels nois d’Esquerra és com una pel·lícula dolenta on els sequaços de la màfia es pensen que poden obrar com un Corleone. Al món ideal, hauríem de prescindir de tota corruptela: però, mediterranis com som, al de la política, si més no, li exigim una certa estètica.

Aquesta cursa per ocupar l’espai convergent al cinturó roig té certa dosi d’ironia, car Pujol sempre va trescar l’extraradi de Barcelona com un autèntic foll, deixant-hi tones de pasta de la Generalitat, amb l’únic objectiu d’assegurar-se els vots de tots els castellans que a les municipals i estatals es decantaven pel PSOE. I a fe de déu que ho va aconseguir, per molt que la penya l’escarnís quan viatjava a la Feria de Abril o que (literalment) l’apedreguessin quan gosava treure el nas en indrets com ara Santa Coloma (jovenets que em llegiu: feu un cop de Youtube i veureu de què us parlo). Als polítics d’ERC els manca aquest carisma i, sobretot, la força de l’antic president; i és així com, ben aviat, veuran com tota aquesta pamema de la tercera via i l’amor junquerista a Espanya no només els allunya del poder en indrets com Santako, sinó que també farà que Salvador Illa els pispi la Generalitat.

Després de la foto entre Rufián & Campuzano associats, el Govern s’ha afanyat a esmenar els seus dos cadells, recordant que la residència en qüestió s’acabarà fent mani qui mani. Que el teu partit t’esmeni la promesa amb tan poc de temps és una cosa prou humiliant com per no afegir-hi gaires més adjectius. De fet, Aragonès creu que ja li va bé que el PSC mantingui cert poder a Catalunya, pensant que així podrà mantenir amistat amb Pedro Sánchez (fixeu-vos com ell i Junqueras han abandonat el dissortat Ernest Maragall, que ja només és notícia pels cartellets que insulten barroerament son germà). Però, per poc intel·ligent que sigui, el nostre petit Molt Honorable ja deu saber on descansen tots els llestos que han volgut matar el president espanyol. Tot plegat, no només certifica la poca traça dels republicans en l’art d’esdevenir convergents; també palesa que són gent molt, però molt curta.

Comptat i debatut, si alguna cosa ha fet molt bé fins ara la nostra més alta instància és que els seus consellers facin poca cosa i, sobretot, que tinguin la delicadesa d’ésser invisibles. Hauria d’imposar-los-ho, encara més.