Preguntat per Rosalía a La Vanguardia, el president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, l’ha posada d’exemple del ressorgiment de l’espiritualitat. Tema ja gastat, si no fos perquè a l’home li ha cridat l’atenció que Rosalía esmenti Simone Weil... perquè diu que ell ha estat llegint sobre Weil i la columna Durruti. Caram. Un fil nou.
Efectivament, Simone Weil, filòsofa francesa, va decidir venir a Espanya l’estiu del 1936 per participar, a la seva manera, en lluita contra el feixisme. Weil va entrar per Portbou, va obtenir un carnet de periodista per entrar a Barcelona, i al final es va integrar a la columna Durruti, que va marxar al front de l’Aragó, a Pina de Ebro, on va rebre una granota, unes espardenyes i un mocador roig-i-negre, va aprendre a fer servir el fusell i va conviure amb milicians anarquistes. Formava part d’un grup francòfon especialitzat en accions de risc, tot i que ella va fer feines de guàrdia, cuina i serveis, i de cronista en un diari breu d’aquelles setmanes. Tampoc sembla que fos una heroïna de guerra, sense voler treure-li cap mèrit, atès que s'hi va estar ben poc. Va patir una cremada greu amb oli calent a la cuina del campament i va haver de ser evacuada.
Però, tot i la brevetat, aquesta aventura va marcar profundament la seva visió sobre la violència, l’heroisme i les contradiccions de la Guerra Civil. Weil es va acostar a la columna Durruti atreta per l’ideal d’autogestió obrera, la igualtat radical i la fraternitat pregonada per l’anarquisme, que percebia com un dels intents més seriosos de "poder popular" del segle XX. Amb tot, en textos posteriors va criticar durament algunes pràctiques violentes i decisions allunyades de la voluntat popular, amb la qual cosa obria un debat complex sobre els límits morals de la revolució.
Si, malgrat algunes crítiques, Weil admirava Durruti i Rosalía admira Weil, això vol dir que hi ha un pont entre Durruti i Rosalía?
En les seves entrevistes de promoció de Lux, Rosalía ha explicat que Weil forma part del seu panteó de dones místiques. Simone Weil desenvolupa un pensament que fusiona marxisme operari, misticisme cristià i crítica radical a la força i l’opressió. Buidar l’ego per obrir-se a la gràcia divina i la justícia social. A l’edició física del disc de Rosalía, apareix impresa la frase de Weil "L’amor no és consol, és llum". A partir d’aquí, crítics i columnistes han parlat d’un pont Weil–Rosalía: pop de masses que es deixa il·luminar per una pensadora que reclama buidar-se de l’ego perquè hi entri la gràcia, i que alhora denuncia les estructures que aixafen la persona.
Dit tot això. Si, malgrat algunes crítiques, Weil admirava Durruti i Rosalía admira Weil, això vol dir que hi ha un pont entre Durruti i Rosalía? Que Rosalía, ara que se la critica tant per no mullar-se, és en realitat la Frederica Montseny del segle XXI? No en tinc ni idea. Només sé que quan Rosalía va piular a la xarxa antigament anomenada Twitter allò de "Fuck Vox", Durruti —mort a Madrid per una bala feixista el 20 de novembre del 1936— devia aplaudir des de la seva tomba al cementiri de Montjuïc.