D’entre tots els guilty pleasures amb els quals gaudeixo torturant-me l’ànima a altes hores de la nit, s’hi troba el de cruspir-me vídeos amb discursos polítics anteriors a l’apogeu del referèndum del 2017. Hi ha tanta teca per triar que, àvid com un addicte a la pornografia (emocional, en aquest cas!), sovint col·lapso davant l’empatx de líders ardits que cridaven “ni un pas enrere” o “votarem i guanyarem”. Però quan la carcassa m’exigeix droga dura, viatjo a YouTube per rememorar un magnífic speech de l’estiu previ al referèndum, impartit pel Poc Honorable Roger Torrent. Conscient dels dubtes que generava l’1-O entre part dels convergents i amb un to entre condescendent i gallard, el bell republicà hi proclama: “Si algú té dubtes i es pensa que no ens en sortirem... que s’aparti i deixi fer. Perquè ho farem. Per tant, la pregunta que hem de fer no és com ho farem, sinó com ens ho impediran”.
Després dels sonors aplaudiments de la concurrència (en allò que sembla un dinar de germanor curull de convençuts), Torrent prossegueix l’arenga: “A algú li sembla que avui el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras o qualsevol altre membre del Govern... pot fer-se enrere? Què passaria si es fessin enrere?”. L’afer té molta gràcia, perquè mentre el futur president del Parlament del 155 dispara aquestes preguntes retòriques, com si tingués el do de la pausa dramàtica beckettiana d’Obama, bona part dels presents —amb una adorable espontaneïtat— respon: “els mataríem!”. Davant d’aquesta proclama violenta, i vist que naltros som gent de pau, Torrent abraça una metàfora menys guerrera i clou el seu sermó tot dient: “Vosaltres, i espero que fóssiu els primers (i jo també ho faria!), els agafaríem de l’orella o d’una part del cos i diríem: 'Feu el favor de complir el que heu promès'”.
Com podeu imaginar, comparar aquesta joia de discurs polític amb els fets posteriors al 2017 (Torrent acabaria fent de cap de bidells al Parlament i també de conseller del ram empresarial) o amb el món de l’ètica occidental en general és un exercici massa fàcil. Però sí que resulta interessant palesar com, després de patir l’ostracisme ordit pel tàndem Junqueras-Aragonès i allunyat del món de la política, en Roger ha passat de les proclames guerreres a fundar Dualys, una consultora especialitzada en temes de defensa. L'alehop és tan delirant (fins i tot per a un saltimbanqui moral, això de pencar per a l’enemic, sobretot en el frenesí per l’augment de la despesa al ram militar, deu fer vergonyeta) com la mateixa definició de l’ens al seu web: “Dualys nace de una convicción: España tiene los ingredientes para convertirse en un referente europeo del dual use industrial y tecnológico".
En Roger ha passat de les proclames guerreres a fundar Dualys, una consultora especialitzada en temes de defensa
Fixeu-vos si el Poc Honorable se sent incòmode fent de portaveu d’allò que ahir, molt encertadament, el nostre Enric Vila definia com a “keynesianisme militar”, que, a l’hora de presentar-ne els propietaris, Dualys no fa com la majoria de les empreses (a saber, encastar al seu web un bon retrato dels seus capatassos amb el consegüent —i sovint inflat— currículum), sinó que defineix la participació de l’antic president d’una forma tan anònima com creativa: “Un altre dels fundadors té la visió estratègica necessària per a aquest sector. Ha ocupat posicions de lideratge polític al més alt nivell a les institucions catalanes, amb responsabilitat directa sobre política industrial, empresa i treball”. Imagineu què pensarà la gent del dinar esmentat a l’inici veient Mr. “si algú dubta que s’aparti” ara confessant en sordina que aprofitarà el seu bagatge institucional per rearmar la intel·ligència militar espanyola.
Però no cal que matem ningú, estimats lectors, per molt que la ràbia ens mani esborrar-los per sempre del mapa de les nostres vides! Més ens valdrà pensar una mica i agafar l’exemple de trepes com Torrent per veure cap on van els trets, i mai més ben dit. Ara que els conservadors alemanys han donat una pàtina progressista a això de comprar tancs, i tot per evitar confessar que fa vuitanta anys que són presoners dels ianquis, veurem molts catalans intentant treure el cap en aquesta mandanga sanchista del “rearmament tecnològic”. Com passa sempre, els espanyols no poden tramar el seu cinisme industrial sense l’aquiescència d’algun caixacobri català, i és ben normal que la gent de l’Ecuestre (la mateixa que amenaçà Torrent amb la presó) ara aprofiti el seu ocàs per tal d’embarcar-lo a la guerra tecnològica.
El Poc Honorable de Sarrià de Ter no serà l’únic que transitarà de la insurrecció popular a les armes (espanyoles, of course), perquè tant Salvador Illa com Oriol Junqueras han decidit que la política demana seduir els antics paladins de l’administració vers la nova farsa progre de rearmar Europa contra Putin. El tema té molts bemolls, perquè Sánchez ha tingut l’habilitat d’impulsar aquesta indústria (insisteixo, amb uns quants capcots de la nostra tribu) mentre aconsegueix que la majoria del món el tingui per un pacifista i assot moral del Trump. Tot això val la pena seguir-ho de ben a prop, perquè vindran nous revolucionaris com Torrent, i de nou ens voldran fer veure que de la independència no els aparta ni Déu. No ens ho empassarem, perquè podem haver perdut la batalla del procés, però, mercès a la velocitat del món, hem guanyat la guerra de la clarividència. I això no és poca cosa.