El Corpus Christi se celebra a la Garriga des de principis del segle XIV. Fa dos-cents anys, ininterrompudament. Arreu del país, però, quan es parla de Corpus, inevitablement, s’acaba parlant de la Patum. És lògic. La Patum és un esclat de tradició viva i és un aparador d’imatges que xarboten l’interior a qualsevol que tingui una mica de sensibilitat per la cultura popular del país. Roger Mas és l’home de tots els qui tenim aquesta sensibilitat i dels qui no la tenen, però es deixen despertar-se-la des de la música. A Les cançons tel·lúriques, un disc que barreja Verdaguer i música popular, el nostre solsoní preferit hi té una versió del "Ball de l’Àliga" de la Patum de Berga. També hi té el "Ball dels Gegants" de Solsona i els "Goigs a la Mare de Déu del Claustre". 

Roger Mas recull la vida de les places i la narra per acaronar la part del nostre substrat cultural que ens diu que som d’un lloc i d’un moment

En qualsevol altre context, parlar de tradició —que és l’esquelet de la cultura popular— podria anar acompanyat de ferum de ranci, d’antagonismes al progrés o d’elogis a l’encarcarament. Però Roger Mas recull la vida de les places i la narra per acaronar la part del nostre substrat cultural que ens diu que som d’un lloc i d’un moment, que hi ha un fil que uneix les generacions que ens han precedit amb la nostra. Que més que explicar-nos com hem de ser, ressona dins nostre perquè ens explica com som. La gràcia d’aquest retruny, d’aquestes forces tel·lúriques, és que s’embranquen en una dimensió col·lectiva i tenen un substrat comú: la catalanitat. No només relliguen les generacions entre elles i a nosaltres mateixos amb la història, també relliguen el país de punta a punta. El que fa que a mi, que soc de la Garriga, m’emocioni el Ball de l’Àliga de la Patum fins i tot quan l’escolto esquivant turistes per les Rambles, el que fa que el Ball dels Gegants de Solsona em faci saltironejar pel passeig de Gràcia, és que me’ls sento meus. Roger Mas eixampla la base recordant-nos que n’hi ha una. Elevar la cultura popular com ho fa ell —o pressuposar que ja és elevada i pot nodrir el procés artístic com qualsevol altra cosa— és estirar els nervis subterranis del país per replegar-lo en ell mateix. La tradició al darrere d’això és viva perquè, en aquest cas, m’aterra en una consciència nacional. És viva perquè jo també en soc.

La cultura popular fa arrels en la tradició i una part important d’aquesta tradició, encara avui, s’explica per un tros de pa consagrat, el de l’Eucaristia

La cultura popular fa arrels en la tradició i una part important d’aquesta tradició, encara avui, s’explica per un tros de pa. Un tros de pa consagrat, el de l’Eucaristia. El calendari que marca les celebracions en què aquest cos expressiu de la cultura compartida fa acte de presència, és religiós. La cultura popular catalana està impregnada de catolicisme, igual que els símbols locals i nacionals. Que Roger Mas faci uns Goigs a la Mare de Déu del Claustre o que agnòstics i ateus venerin des d’un lloc propi la Moreneta o que a moltes cases on no es creu en Déu es faci el pessebre per Nadal s’explica perquè el fet cultural ha transcendit la seva religiositat. Transcendir-la, però, no vol dir negar-la. Al final, la Mare de Déu del Claustre és una Mare de Déu i, malgrat les danses populars, els seguicis festius i les catifes de clavells fetes amb una il·lusió que amara les llambordes, al final del diumenge de Corpus surt el cos de Crist al carrer.

De vegades es planteja la tradició des d’una perspectiva en què, per fer-la més inclusiva, cal anorrear-ne tot el que faci tuf de Jesús i privar-la del seu sentit

A la Garriga dissimulem quan algú diu que Sant Jordi és el millor dia de l’any. Corpus Christi és la data que qualsevol garriguenc marca a l’agenda a l’inici de curs per assegurar-se que hi podrà ser enclavellant la vila amb els seus amics, fills i veïns. A molts pobles del país, el dia de Corpus és una catifa solitària davant l’església. A la Garriga són tres mil metres de carrer guarnits. Hi som tots i això fa que cada any la cosa agafi més empenta: els carrers són plens i l’església, també. Corpus és l’exemple d’una festa que, conservant la seva essència religiosa, s’ha recreat en el seu vessant cultural per refermar-se i per fer que allò nou —la integració de danses tradicionals i d’una cercavila de gegants i capgrossos dins la processó religiosa— faci lluir el vell. He vist refugiades ucraïneses aprenent a ballar sardanes i he vist dones amb hijab enfilant clavells al costat de les meves professores de parvulari. De vegades es planteja la tradició des d’una perspectiva en què, per fer-la més inclusiva, cal anorrear-ne tot el que faci tuf de Jesús de Natzaret i privar-la del seu sentit, quan de vegades és tan senzill com encaixar-hi elements que, des de la dimensió col·lectiva, encurioseixin una audiència nova sense negar-ne el pinyol.

Cal orgull i cal ser una mica agraït amb el llegat, amb tot el que et fa d’un lloc i d’un moment, perquè pugui fer el mateix amb els qui hagin de venir

En el cas de la Garriga, la tradició fa de frontissa entre fe i cultura popular. En el cas de Roger Mas, la cultura popular i la tradició fan de frontissa entre localisme i nació, i això és el que allunya aquestes idees de ser mortes, estàtiques, rígides: entendre-les com a elements que ens expliquen la nostra herència cultural —territorial, religiosa, dansaire, musical— d’una manera pública que ens connecta sense encadenar-nos, d’una manera que, arribat el moment, no ens farà sentir que traspassem als fills un pes mort. Seria injust acabar aquesta columna sense dir que per fer això cal una mica d’orgull, que la cultura popular del país, encara avui, treballa sota el jou del sentiment d’inferioritat per ser una nació minoritzada, i que encara ara hi ha qui veu una gralla i un capgròs al carrer i passa vergonya. Hi ha qui et veu espardenyat i pensa que només vols fer-te veure. Cal orgull i cal ser una mica agraït amb el llegat, amb tot el que et fa d’un lloc i d’un moment, perquè pugui fer el mateix amb els qui hagin de venir.