Sovint ens queixem de les maneres de l’Espanya profunda, del seu ressentiment i menyspreu, d’aquesta catalanofòbia latent que sembla inherent a un espanyolisme ranci que impregna àmplies capes de la societat espanyola.

De vegades, però, constatem amb tristor que alguns dels nostres cauen en les mateixes actituds que tant repudiem. No sé a vostès, però a mi que tota una presidenta del Parlament aplaudeixi aquest tipus de comentaris: "Quina oportunitat lamentablement perduda, la d’haver pogut fer president de la Generalitat la Laura Borràs, en lloc de votar aquesta colla de lacais agenollats sense vergonya ni dignitat", em produeix una profunda tristor.

Ja no és quin sentit del càrrec té la presidenta del Parlament; és constatar com s’esperonen els insults i les desqualificacions pel boc gros des de la mateixa presidència parlamentària. Una persona, qualsevol, en exercici del seu càrrec públic, hauria de tenir un mínim de decòrum, un mínim de sentit institucional, un mínim de respecte pel conjunt de la ciutadania i, òbviament, per aquells que, entre d’altres, la van fer presidenta amb els seus 33 vots.

Que lluny que està Espanya d’una democràcia com la britànica. Però que lluny també que hi estem nosaltres quan un càrrec públic es pot permetre esperonar aquesta mena de proclames

Ara imaginem, ni que sigui per un instant, què diríem si la presidenta de la Comunitat de Madrid fes un comentari semblant respecte de, per exemple, Pedro Sánchez, i afirmés: "Qué oportunidad lamentablemente perdida, la de haber podido hacer presidente del Gobierno de España a Pablo Casado, en vez de votar a esta pandilla de lacayos sin vergüenza ni dignidad".

La grolleria no hauria de formar part de la nostra vida política. I els que estan obligats a donar exemple (per exercici del seu càrrec i sou públic) és intolerable que mantinguin aquest tipus d’actituds públiques i que aquestes prenguin carta de naturalesa.

Quina mena de societat projectem i quina mena de societat volem construir? Que lluny està Espanya d’una democràcia com la britànica. Però que lluny també que hi estem nosaltres quan un càrrec públic es pot permetre esperonar aquesta mena de proclames. Quin sentit de la democràcia, de la convivència i del respecte projectem així?

Més enllà de la qüestió ètica, hi ha quina mena d’independentisme projectem. A qui pot seduir que no sigui aquell que de tant com estima el país sembla obstinat a escanyar-lo? A quins interessos pot servir aquest modus operandi? Per què allò que sembla obvi és que aquesta contínua radicalització en les formes i el fons no només no sumen res sinó que resten sense aturador? I és més, condemnen l’independentisme a ser ostatge d’una minoria crispada que empeny cap a l’extrem i que no aporta res que no sigui soroll i una gesticulació cada vegada més nociva. Tant de bo que recapaciti i canviï aquestes dinàmiques. Ni que sigui en un exercici d’humilitat.