El moment és greu i demana el màxim esperit de solidaritat i franquesa. Compromís i col·laboració entre totes les institucions i agents polítics i socials. Exactament el contrari del que hem vist fer en aquest penós episodi a la Diputació de Barcelona, destí de recursos en funció del color polític (amb publicitat de la gesta inclosa) i de silenci de tots els actors que formen aquesta singular coalició que governa la tercera institució del país, si no és la segona, per a prop de tres milions de catalans.

No només no s’han disculpat, sinó que ha semblat que volien silenciar la greu relliscada amb una ofensiva d’alcaldes del Baix Llobregat, tots del mateix color polític en aquest cas, exigint al Govern de la Generalitat —i en particular al president Torra— que lideri. S’ha de tenir la cara molt dura per fer una carta d’aquestes característiques després d’haver fardat públicament d’utilitzar recursos, a l’Hospitalet de Llobregat, amb criteris partidistes. Més quan allí hi governen conjuntament amb el partit del president Torra. Un dia algú ens haurà d’explicar, amb valentia, què hi ha darrere d’aquest pacte —executat amb nocturnitat i traïdoria— i per quin motiu el món postconvergent hi fa el paper de comparsa.

Però si tot plegat no és un exercici polític ben galdós, que hauria d’avergonyir els seus protagonistes, un grup d’alcaldes baixllobregatins del PSC aprofiten l’ocasió per adreçar una carta pública (el detall no és menor) al president la Generalitat amb un esperit encara més partidista: exigir que lideri, assenyalant-lo enmig de la tragèdia. I ho fan obviant que ha estat precisament el PSOE qui ha decidit prendre totes les competències autonòmiques, centralitzar tots els recursos i liquidar les ja migrades competències com a mètode per enfrontar-se a aquesta terrible crisi, humanitària i econòmica, que està provocant la pandèmia. És potser l’exercici partidista més descarat que hem viscut fins a la data i més distant de tota vocació de cooperació i solidaritat.

Si aquests alcaldes del PSC volen ajudar de debò els seus ciutadans i el conjunt del país a sortir-se’n, han d’actuar com a veritables servidors públics i oblidar-se del color dels seus carnets de partit

L’eixordador silenci del món postconvergent davant del que es pot qualificar com un deslleial atac des del PSC al Govern de la Generalitat es pot deure a motius de conveniència, no fos que aixecar la veu pogués posar en risc les seves posicions de govern a consells comarcals i Diputació de Barcelona, perquè qui calla, atorga.

Així ho expressava un regidor de l’Ajuntament d’Esparraguera, Alfons Puche, qui qualificava d’actuar amb partidisme aquest grup d’alcaldes en ometre la direcció centralitzada del govern d'Espanya davant la crisi. Una ofensa a la intel·ligència i tractar d’idiotes els ciutadans. I, és més, quan alguns dels alcaldes signants no tenen cap tipus d’infraestructura als seus municipis per ajudar a fer font a la pandèmia: ni hospitals, ni CUAP, ni hotels... un autèntic brindis al sol desvergonyit.

Aquest grup d’alcaldes de partit hauria de prendre exemple de l’actitud que han exhibit la consellera Alba Vergés i l’alcaldessa Ada Colau, projectant una imatge de coordinació i cooperació per plantar cara a la crisi, no pas assenyalant-se ni recorrent a cartes públiques, ni utilitzant mesquinament la crisi per fer política.

Si aquests alcaldes del PSC volen ajudar de debò els seus ciutadans i el conjunt del país a sortir-se’n, han d’actuar com a veritables servidors públics i oblidar-se del color dels seus carnets de partit. I el primer que haurien de fer és exigir al govern espanyol la derogació de la llei Montoro que obliga els seus ajuntaments a prioritzar el pagament als bancs, els mateixos que van ser rescatats amb els estalvis de la ciutadania, per destinar tots aquests recursos a l’emergència social i econòmica que ha sembrat el coronavirus. Ajudar, precisament, el conjunt dels seus veïns a afrontar el drama amb les millors condicions possibles. Aquest sí que seria un bon servei al país, ajudaria el Govern de la Generalitat i prioritzaria una imperiosa necessitat ciutadana, encara que això signifiqui forçar el govern espanyol a prendre una decisió que mantenen tossudament peti qui peti.