No vull semblar un obsés sedegós de veritat i justícia en un país on no existeix ni una cosa ni l’altra. Pedro Sánchez té el desgraciat honor d’heretar aquest adjectiu qualificatiu franquista i ser l’últim Caudillo d’Espanya.

Tal com ha informat El Nacional, dos mitjans de comunicació internacionals han posat el focus sobre l’estat espanyol, i no precisament per explicar que és el líder en transparència, democràcia o drets humans, ans al contrari.

La revista nord-americana The New Yorker i el setmanari alemany Die Zeit han publicat reportatges sobre la sorprenent continuïtat i impunitat del franquisme (ergo, feixisme), després dels més de 40 anys de la mort del dictador al llit.

The New Yorker, la publicació cultural considerada com la més important del món, ho titula amb un contundent: “Spain’s Open Wounds” (Les ferides obertes d’Espanya). Un país que blinda la fundació d’un genocida i que genera benefici amb el seu mausoleu.

Die Zeit, el setmanari d’informació alemany, es mofa amb el titular “Wohin mit Francos Knochen?” (Què fem amb els ossos de Franco?), mentre ironitza sobre els problemes que se li han generat a Pedro Sánchez després de l’anunci publicitari de treure el dictador del seu cau. Un cas excepcional i únic que fa impossible repetir una situació similar a cap altre país europeu.

Perspectiva internacional davant l’evident silenci eixordador. L’estat espanyol és una aberració democràtica. Un país que continua immers en els vestigis del franquisme. Una justícia espanyola que és còmplice dels crims perpetuats abans, durant i després de la dictadura. Amb l’aixopluc polític desplegat pels diferents governs que han avalat una farsa democràtica tacada de sang. Impunitat criminal blanquejada per un règim que s’ha perpetuat fins a l’últim president, Pedro Sánchez.

L’extrema dreta es pot presentar com a acusació particular contra el procés dels líders independentistes, en canvi, milers de víctimes oblidades no poden declarar en un procés judicial contra els crims del franquisme

L’apropiació de la memòria per part del règim ha generat un tracte a les víctimes del franquisme d’“apartheid funerari”. Amb la mort de Franco l’any 1975 es va acabar l’autoritarisme oficial, però va continuar l’oficiós. La Transició va protegir als delinqüents i els va equiparar al rol de víctimes.

Les lleis d’amnistia es van implantar a la majoria de països que van acabar amb les dictadures militars, les quals, finalment, van acabar derogades. A l’estat espanyol la llei d’amnistia ha rebut la protecció i la defensa de l’establishment politicojudicial nacional, erigint-la com el baluard que representa un dels pilars de la democràcia.

L'única investigació que s’ha realitzat al franquisme va acabar apartant de la carrera judicial el seu impulsor, el jutge Baltasar Garzón, gràcies a l’ímpetu de la Fiscalia de l’Estat i a la denúncia de dos grups d’extrema dreta. Els sona?

Oriol Junqueras i Raül Romeva han demanat cinc cadires a la sala del Tribunal Suprem per la presència d’observadors internacionals per comprovar com se’ls jutja com a víctimes de la paròdia judicial orquestrada per la Filharmònica del mestre Carlos Lesmes. Però la veloç (quan li convé) i implacable Fiscalia General de l’Estat ja s’ha pronunciat tot apel·lant la manca d’idoneïtat i tractant els encausats d’estúpids, davant l’evidència de la imponent transparència que generarà televisar el judici. Il·lusos!

Aquest judici polític ens brindarà l’estrident imatge de veure asseguts junts als dos “compi yoguis”, el ministeri públic i la ultradreta. La fiscalia (“te lo afina”) asseguda al costat de l’acusació particular de Vox; el defensor del poble al costat del defensor de l’imperi de la llei tacat per la podrimenta d’un règim que no està disposat a morir.

La ultradreta feixista sempre hi és quan se la necessita. Qui gosi investigar el franquisme, una de Vox! Qui gosi qüestionar la indissoluble unitat d’Espanya, una altra de Vox! Qui gosi qüestionar qui porta els pantalons a casa...

El PP i el seu fill il·legítim, Vox, mai han volgut una llei de memòria perquè són els fills del franquisme

Perversió del sistema judicial espanyol que utilitza les eines del codi penal per destruir tota persona que gosi fer trontollar l’statu quo. Violació del dret penal amb un cúmul d’irregularitats que vulneren els drets fonamentals dels líders independentistes encausats i qui veuen vulnerat el dret de tenir un jutge imparcial i predeterminat a llei.

Ja ho veuen, la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola. L’extrema dreta es pot presentar com a acusació particular contra el procés dels líders independentistes, en canvi, milers de víctimes oblidades no poden declarar en un procés judicial contra els crims del franquisme, bloquejat per la mateixa justícia espanyola. La mateixa que es nega a reconèixer el principi de jurisdicció universal i bloqueja els processos penals per investigar els crims del franquisme iniciats a l’Argentina. Els mateixos tribunals d’excepció (tribunals d’ordre públic franquistes) que ara jutjaran els líders independentistes.

Mals vaticinis per al futur d’aquest país, que no és gaire esperançador. És vox populi que lluny d’obrir les rases que contenen milers de cadàvers, no descarto que en vulguin cavar de noves per sepultar tots aquells que van contra els principis del moviment del Règim del Tricorni, els cavallers de l’Apocalipsi feixista, els generalíssims Casado, Rivera i Abascal.

La “llei de la concòrdia” que volen impulsar a Andalusia els trifachitos (davant la proposta de derogació de la llei de memòria de l’Estat) promet. El PP i el seu fill il·legítim, Vox, mai han volgut una llei de memòria perquè són els fills del franquisme. Els genera esquizofrènia aparentar ser un partit democràtic i haver de condemnar el franquisme, quan Franco és per ells el sant pare gloriós. I amb la benedicció de l’amagadís pròfug pactista Albert Rivera, qui representa el feixisme encarnat en un partit que abandona el Parlament cada vegada que es parla de franquisme.

El frívol i cosmètic Pedro Sánchez és el tirà hereu que abandera tota aquesta Espanya. El país que glorifica la impunitat del feixisme i llança als gossos als líders independentistes. Venjança i rancúnia que fa palès el caudillisme perpetu imperant, a l’espera que la ultradreta feixista elimini el fi vel teixit amb el trencadís fil de democràcia per tornar a cridar “¡Una, Grande y Libre!”.

Temps al temps.