El tripijoc de la justícia espanyola no té límits. La justícia a l’estat espanyol s’ha convertit en el joc de cartes retrògrad de ludòpates casposos amb toga i massa disposats a jutjar i sentenciar, com el crupier que reparteix joc al casino del Suprem. A l’esquena porten la motxilla carregada de lleis i preceptes preconstitucionals que fan molt feixuc el camí i llaguen el llom dels justiciers de la balança.

No crec que quedin expressions per definir el càrtel polític en què s’ha convertit el sistema judicial d’aquest país, del qual encara hi ha constitucionalistes empatxats d’abnegació democràtica que en defensen la seva imparcialitat i el garant de l’estat de dret.

Només fa un mes del Pedro Sánchez enfadat, que trencava relacions amb el líder popular, Pablo Casado, després que aquest l’acusés de còmplice dels colpistes catalans. No hi havia marxa enrere. Si Casado no retirava aquestes acusacions, les relacions entre populars i socialistes (Déu meu, què se n’ha fet dels socialistes?) quedaven trencades. I així va ser.

Però que poc que ha durat la rebequeria quan està en joc la inviolabilitat de la preuada unitat nacional. Tal com va dir Carlos Lesmes, l’encara president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem (TS), a l’inici del curs judicial: “Per damunt de l’estat de dret hi ha la unitat d’Espanya”. I Pedro Sánchez, com a bon jugador de la botifarra (joc de cartes molt popular a Catalunya, al nord del País Valencià i a les illes Pitiüses), anava de catxa. A la segona mà, Casado, la seva parella de joc, li va marcar el trumfo (el pal de la baralla que dona sortida a la partida de la botifarra) i Sánchez va continuar jugant la partida. En aquesta mà s’hi juguen molt més que els 72 punts (els punts en joc a cada mà).

Davant el nou descrèdit, desprestigi i ridícul judicial que ha suposat la sentència del TS sobre l’impost hipotecari, la partida de cartes s’havia de jugar ràpid. El 4 de desembre finalitza el mandat de l’actual cúpula judicial espanyola. I era tal la urgència que no podien esperar més i, durant el cap de setmana, es va jugar la gran partida de la dupla Casado/Sánchez. Jugada mestra! En joc, l'elecció del nou president del CGPJ.

Quan la justícia es converteix en un joc de cartes, la baralla està marcada i qui la talla té les arrels enganxades al passat més obscur d’aquest país, la partida està més que perduda 

I és que tal és la barbàrie vergonyosa que ja ni s’amaguen. Mostren les cartes, a banda i banda, sense perill de perdre la partida. Tot és tan fàcil quan les cartes estan marcades i la resta de jugadors tenen les mans lligades a la cadira. Compto, recompto i botifarra!

La llei orgànica del Poder Judicial regula el procés per escollir el nou president del CGPJ. Atorga aquesta decisió als 20 vocals escollits pel Congrés i el Senat. 12 corresponen al torn judicial i 8 més són juristes de reconeguda competència. Els 20 + 1 (el vot doble del president del CGPJ en cas d’empat) han de sumar la majoria de tres quintes parts per escollir-lo.

Però com en aquest país les lleis i les normes se les passen per on hom sap, la parella de moda del joc del constitucionalisme ranci han decidit que tiren pel dret, que això d’esperar i fer complir la llei ja no està de moda. Manuel Marchena, l’actual president de la sala penal del Tribunal Suprem, és l’escollit. Home de confiança del Partit Popular i l’ideòleg de la causa sumaríssima contra l’independentisme. El mateix que es va posar la camisa de banquer per solucionar el conflicte sobre l’impost hipotecari, ara serà el nou mandamás de la justícia espanyola. Toga nova, punys blanc nuclear, collaret brillant, massa afilada i patapam! Cas tancat!

A canvi que el conservador Marchena sigui el nou president (no perquè tingui cap conservera, sinó perquè com va dir Cayo Lara, l’ex-coordinador federal d’Izquierda Unida: “eres más de derechas que el carro del pan”), els sanchistes s’han assegurat 11 de les 21 vocalies, teòricament més progressistes. La resta van a sou dels populars, amb permís del líder de Podemos, Pablo Iglesias, que sembla que també s’ha sumat a la partida. Qui no s’hi ha sumat i s’ha mostrat molt enfadat, tot i tenir les cartes marcades i estar acostumat a jugar de catxa, és Albert Rivera, el líder de Ciudadanos. Rivera diu que ell vol jugar amb la baralla espanyola al mus (joc de cartes de tradició espanyola), que jugar a la botifarra és de catalanets i ell ja no ho és. Típica expressió d’aquell que fa trampes al solitari i que supura ultranacionalisme soporífer de bandera.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que ja tenim el nou president i Lesmes ja s’ha fos! Carlos Lesmes, l’actual president de la corporació judicial del Joc i Espectacles de la Justícia de l’Estat, ja l’espera la porta de la jubilació daurada. Amb tota seguretat, Lesmes caurà en algun casino giratori de bona butxaca, d’ostres fresques i de poques decisions. El preu per defensar la pàtria és aquest.

Pocs arguments els queden als demòcrates d’aquest país davant l’obvietat de les corrupteles judicials

Però també cal nomenar un nou càrrec per ocupar el forat que deixarà Marchena a la Sala Penal del Suprem i l’escollit és el magistrat Andrés Martínez Arrieta. Qui pel nom podria ser un campió de pilota basca o el lateral defensiu d’un equip de futbol de destraleta fàcil, és l’escollit per defensar el sainet judicial i presidir el judici oral contra la cúpula de l’independentisme. Patapam! La seva carrera judicial ja prometia, ja que va ser el jutge més jove a entrar al Tribunal Suprem i a més també suma diverses barbaritats penals: va formar part del tribunal que va condemnar el jutge Baltasar Garzón per les escoltes de la Gürtel i va ser el ponent de la sentència del cas Bateragune, el cas que ara el Tribunal Europeu de Drets Humans ha sentenciat que Arnaldo Otegi i els quatre dirigents no van tenir un judici just. Alguns el consideren moderat progressista, però mentre corren les hores i el pèndol va girant, ja ha perdut allò de moderat i sembla que també caurà allò de progressista. Només un detall, actualment és el magistrat competent per conèixer les activitats del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI).

Pocs arguments els queden als demòcrates d’aquest país davant l’obvietat de les corrupteles judicials. Tal vegada deu ser molt demanar que l’elecció del president del CGPJ es faci igual que als països moderns i democràtics, per promoció per mèrits professionals? Prefereixen donar aquest encàrrec als polítics. El poder executiu tria els líders del poder judicial. I olé! I segur que algú encara dirà que existeix la separació de poders en aquest país. Oi tant! Valga’m Déu, pensar aquestes coses! Que baixi nostre senyor i ho vegi!

Per tant, queda clar qui dictarà la sentència del judici contra els líders independentistes catalans. Més ben dit qui l’escriurà, perquè la sentencia ja fa temps que està redactada i empaquetada perquè arribi com a regal de Reis.

I així és senyores i senyors. Quan la justícia es converteix en un joc de cartes, la baralla està marcada i qui la talla té les arrels enganxades al passat més obscur d’aquest país, ja pots tenir la manilla, l’as, el rei, el cavall o la sota de copes, que la partida està més que perduda i t’han robat els calés abans de començar.

Ara bé, només depèn de nosaltres assaltar el casino i fer-ho amb finesa. Els George Clooney i Brad Pitt els tenim nosaltres. I com a la pel·lícula Ocean’s Eleven, la partida final la guanyarem nosaltres. Només cal que sapiguem jugar bé les cartes, sense catxes. Emparellar-nos i teixint l’estratègia. I ho farem sense xafar ni un plat, ni un got, com sempre hem fet. Ja fa temps que arreu del món també es juga la botifarra i ja no cal ensenyar-los les cartes. Guanyem la partida i després podrem dir als tramposos grisosos d’aquest estat espanyol: botifarra!