La jornada d’ahir al Tribunal Suprem ens deixa moltes preguntes de fàcil resposta. De què han servit els gairebé quatre mesos de judici al Tribunal Suprem? De què ha servit la desfilada de més de 400 testimonis? De què serviran les proves aportades per les defenses i les declaracions dels encausats? Ja els dic jo que de ben poc, per no dir res. La resposta a la incògnita tot just la sabrem abans del 16 d’octubre, quan Manuel Marchena ―l’escollit per PPSOE per combatre l’independentisme a cop de maça― emeti veredicte. La sentència confirmarà, amb tota seguretat, l’escarni, la venjança i la màxima expressió del nacionalisme d’estat contra el poble de Catalunya: “España antes roja que rota” i que el Caudillo farà bo el “atado y bien atado”.

Encara ben bé no sé com definir el viscut ahir a la sacrosanta seu de l’alt tribunal, on mentir i manipular s’ha convertit en esport nacional i on la fiscalia s’ha disfressat de Vox. Les acusacions no s'han mogut ni un mil·límetre del plantejament inicial emès pel traspassat José Manuel Maza. A falta de proves, cap problema, fiscals fent de polítics amb el relat i el discurs necessari per afirmar, amb rotunditat, que el cop d’estat del 23-F va ser un simple “zarandeo”, que una manifestació pacífica és un clar alçament violent, que posar urnes és un cop d’estat i que la rebel·lió està més que provada, amb els Mossos i Trapero com l'organització criminal crossa del procés.

Senyores i senyors, això és l’Estat. Això és amb qui ens enfrontem, la maquinària pesant que no dubta a vulnerar drets fonamentals i assenyalar a Oriol Junqueras com el motor de la rebel·lió i el líder del procés cap a la independència. Un Estat que no dubta a demanar cadena perpetua per a Junqueras, l’instigador del cop d’estat, el líder de la sublevació independentista.

Ada Colau pot apostar per un govern progressista, d’esquerres, sobiranista i republicà o, per contra, pactar amb aquells que representen tot el contrari, la Fiscalia de l’Estat

La constatació que l’estat espanyol forma part del “club del 5%”, aquells estats del món que se situen en contra de les resolucions de les Nacions Unides, en contra dels drets humans i amb un PSOE fent de germà gran del PP, Cs i Vox. Un PSOE que s’etiqueta com “d’esquerres” i que utilitza el Tribunal Suprem per autoesmenar-se i impedir allò tan promès en campanya: l'exhumació del Caudillo d’Espanya, el genocida més gran de la història d’aquest país, Francisco Franco, qui jeu en pau i tranquil·litat al parc temàtic del feixisme més gran d’Europa.

I el paper de Podemos, amb tot això, ben galdós. El moviment del 15-M transformat en una “esquerra caviar” immersa en una crisi de resultats, orgànica, d’anàlisis, d’aliances i de projecte, que paga el preu de ser la crossa del PSOE per no enfrontar-se a qui hauria de ser el seu principal rival. A ells els toca decidir si volen apropar-se a allò amb què tant s’han omplert la boca, ser “l’esquerra revolucionària i transformadora” o intentar fer veure als socis i principals avaladors del 155 i la repressió a Catalunya que això s’ha de solucionar amb política, amb diàleg, lluny de l’escarni judicial.

I és a Catalunya i amb aquest context on Ada Colau ha d'escollir. S’hi juga molt, no només ella, sinó l’espai dels Comuns/Podemos. L’aritmètica és ben senzilla, però entremig hi ha molt més. Descartat el tripartit entre ERC-Comuns-PSC, principalment perquè és la fiscalia del PSOE qui demana 25 anys de presó per al líder del partit que va guanyar les eleccions a Barcelona, ara, podem dir que només queden dues opcions ―també la d’un govern de Maragall en solitari―. Em semblaria de ciència-ficció que Ada Colau signés el cordó sanitari de la dreta espanyola per impedir que Barcelona tingui un alcalde republicà, el guanyador de les eleccions municipals a Barcelona.

Em semblaria una quimera i un autèntic suïcidi polític que Ada Colau signés el pacte Frankenstein proposat per la conxorxa de l’establishment econòmic, amb els avaladors del 155 i la repressió a Catalunya (PSC) i amb els vots de qui serà recordat com el ministre francès més xenòfob de la història contemporània, qui representa el partit del 155 permanent com a solució per a Catalunya (Cs), el partit que vol carregar-se la immersió lingüística i el partit que surt del Parlament de Catalunya cada vegada que es parla del franquisme.

Ernest Maragall ha fet el pas endavant i aposta per un govern ampli amb els Comuns, un govern que donaria 20 regidors ―a un de la majoria absoluta― i que representa el 42% dels votants. Ada Colau pot apostar per un govern progressista, d’esquerres, sobiranista, republicà i que donaria estabilitat i grans consensos per abordar les urgències de la ciutat o, per contra, pactar amb aquells que representen tot el contrari, la Fiscalia de l’Estat. Només depèn d’Ada Colau que pugui continuar treballant per la justícia social i les igualtats des del govern Maragall o ser ministra del govern Sánchez-Iglesias. Qui sap!