Costa d’entendre que, després de tantes astracanades, Eduard Pujol (portaveu de Junts) beneís, hores abans de la votació, la insinuació de Bildu de votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez si es perpetrava un tamayazo. No hi ha per on agafar-ho mentre alhora Borràs (la del somriure al besamanos reial) insistia a votar al costat de la dreta extrema.
No se sosté l’afirmació de Mireia Vehí, que és independentista perquè és antifeixista, i que alhora hagin optat per l’opció del “no”, al costat, precisament, dels feixistes. Potser el més intel·ligent i sensat hauria estat sortir de l’hemicicle, no votar i evitar aquesta imatge. Anticapitalistes i postconvergents al costat de la dreta i la ultradreta feixista a la bancada del “no”. Difícil d’explicar i difícil d’entendre.
Conjurar el “sí” del president Torra a presidir la taula de diàleg amb el PSOE amb el “no” abrandat de JxCat a la investidura de Sánchez com es fa? Del tot incomprensible. I encara més quan el mateix JxCat s’ha refermat a reunir-se, des d’avui mateix, amb el PSOE.
Per això encara esdevé més injustificable la nova campanya desfermada, entre d’altres, pel neoindependentisme que predica la fe dels conversos. Vomitar odi, acusar el “soci” de “botifler” o de ser “còmplices dels carcellers” ni enforteix, ni cohesiona l’independentisme. Tot al contrari. Més aviat l’esquerda i l’afebleix, a la vegada que els apropa a l’actitud de la dreta extrema que tant ha desbarrat a Espanya. I que no dir del surrealista “obriu les presons!”, adreçat a la consellera Capella, que sobretot deixa en entredit el president Torra, màxima autoritat del Govern de la Generalitat i qui ostenta totes les competències.
De res ha servit la radicalitat extrema, el guerracivilisme i la desfermada actitud abrandada de la ultradreta espanyola per intentar fer saltar pels aires l’acord entre ERC-Bildu d’abstenir-se en la investidura per facilitar el primer govern de coalició a Espanya després de la Transició. De res han servit els insults i els crits “d’assassins”, “hereus d’ETA” o “colpistes”, amb gestos de “pistoles en alt”, als representants de Bildu i ERC. De res han servit les últimes fuetades del lawfare amb la JEC com la imatge de l'ús i abús dels instruments de l’Estat com a arma política. De res ha servit l’intent d’inhabilitació del president Torra o l’anul·lació de la immunitat d’Oriol Junqueras per intentar desestabilitzar el pacte amb la complicitat caïnita dels “independentistes purs”. Ni les amenaces i coaccions a diputats per un tamayazo 2.0. Santiago Abascal es va oblidar la pistola a casa. I de res ha servit per evitar que part de l’independentisme hagi sumat els seus vots al costat de l’extrema dreta mentre deien ser independentistes perquè sobretot són antifeixistes. No hi ha per on agafar-ho.
Tornem al “Pacte de Pedralbes”. Tornem a fer seure el PSOE a la taula de diàleg i donem el tret de sortida a una nova legislatura al Congrés on s’hi viuran autèntics Vietnams, amb triple dreta ferida, ballant al ritme de Vox.
Ni il·lusos. Ni naïfs. Bascos i catalans sabem qui és el PSOE. Sabem qui ha estat el cooperador necessari de la repressió i la situació que es viu a Catalunya. Recordem i sabem el paper del PSOE davant la causa general contra l’independentisme. No oblidem l’abús de la força de l’1 d’octubre; el 155; la presó als líders independentistes; les detencions arbitràries i el judici de la vergonya. En tots els casos vam tenir com a resposta el silenci de l’esquerra política i social espanyola. Tenim memòria.
El PSOE s’ha hagut d’empassar el "sit and talk" de Tsunami Democràtic contra tot el que havia dit en la darrera campanya electoral: una taula de negociació de govern a govern, de tu a tu. Just el que havia demanat Waterloo de manera diàfana. Deixar de ser el màxim interlocutor amb la política espanyola sovint et porta a prendre decisions incomprensibles. Perdre pes polític i veure com el teu principal rival polític ha superat la síndrome d’Estocolm, encara cou més.
El nou context del PSOE és d’una tremenda feblesa supeditat per l’esquerra independentista catalana i basca. Un govern de coalició amb l’únic partit de l’Estat que reconeix i parla de presos polítics -o que no ha abominat d’un referèndum per a Catalunya- ha estat la seva taula de salvació.
Per primera vegada existeix un compromís que admet l’existència d’un conflicte polític i que diu, ben clar, que la solució passa per un referèndum. El “com pitjor, millor!”, de signe reaccionari, ha demostrat ser més una rebequeria que una actitud política mínimament seriosa i l’evidència que les actituds extremes es retroalimenten.
L’estabilitat del govern d’Espanya dependrà de la permeabilitat del PSOE amb els independentistes, de complir els pactes i de la “clau de volta” de Podemos. La política no s’atura. El deep state, tampoc. Ens queda veure quina serà la decisió del Tribunal Suprem i si el proper 13 de gener veurem Oriol Junqueras a Brussel·les acompanyat de Carles Puigdemont i Toni Comín. Junqueras ha demanat que se suspengui la decisió de la JEC, el dia que hem sabut que ha estat escollit portaveu de l’ALE al Parlament Europeu i vicepresident del grup Verd – ALE.
Preferir el confort ideològic o assumir el desgast per trobar la solució per a Catalunya és d’un oportunisme que fa basarda. Cadascú té els seus objectius. Tot és legítim. Ara bé, tant postureig i oportunisme polític és incompatible amb consensuar una estratègia que abraci el conjunt de l’independentisme i que sigui capaç de generar les complicitats necessàries per reprendre el camí.