Aquest va ser un dels crits de guerra que es van escoltar davant la seu nacional d’ERC al carrer Calàbria. La mala maror de fons era el bloqueig de la negociació entre juntaires i republicans, conseqüència d’una negociació que els de Puigdemont sempre han afrontat de mala gana i amb el pas canviat. Com comprendran, no és casualitat un tuit que va córrer com la pólvora a càrrec de Josep Alay, director de l’Oficina (autonòmica) del president Puigdemont, atiant amb “un cop de carrer” quan es va fer públic que ERC optava per governar en solitari.

“Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó!” va ser una de les consignes que es van poder escoltar dels concentrats, un centenar llarg, responent a una convocatòria feta a través de les xarxes. També cridaven “Botiflers!” i tota mena d’insults i desqualificacions, tot amanit amb un significatiu “Puigdemont, el nostre president!”. No és el primer cop que ho veiem. De fet, una convocatòria similar va assaltar la seu d’ERC el 2018, va causar destrosses, va amenaçar treballadors i va deixar novament la seva signatura. Insults a raig i una reivindicació de l’entorn nacionalista.

Enarboraven estelades i deien ser la representació del poble de Catalunya. La pregunta a fer-nos és: què diríem si un grup de persones hagués fet el mateix entrant a Calàbria, amb insults i enarborant banderes espanyoles bramant “¡Puigdemont, a prisión!” o “¡Junqueras, traidor, púdrete en la prisión!”? No hauríem dubtat a denunciar el caràcter feixista de la protesta. Ens hauria fet fàstic.

Hi ha un independentisme que s’ha oblidat de l’Estat. Perquè és conscient que ara no sap com derrotar-lo, ni com enfrontar-s’hi

Fa molta pena el que es va veure dilluns al carrer Calàbria, davant la seu d’ERC. Mai res semblant, afortunadament, s’ha vist davant la seu de Junts per Catalunya. Hi ha un independentisme, molt present a les xarxes, que ha perdut el nord i que invoca Puigdemont com un tòtem.

Hi ha un independentisme que s’ha oblidat de l’Estat. Perquè és conscient que ara no sap com derrotar-lo, ni com enfrontar-s’hi. Només cal veure com venem com una gran fita un carnet de bambú. Només poden vendre fum o magnificar iniciatives com aquesta, que poden ser molt respectables, però que no aporten res en el terreny polític. Davant aquesta absència de res tangible han transformat la seva impotència en còlera, en ràbia desbocada, que canalitzen cercant culpables. Preferentment ERC. Encara que també la CUP. O fins i tot el PDeCAT. I sovint, genèricament, els partits són els culpables. Perquè han venut el poble. Tots són uns traïdors i uns botiflers. Aquesta manera de veure el món fa molt soroll a les xarxes socials i té una notable acollida entre alguns quadres de Junts. O fins i tot a les seves llistes electorals. Ara, l’enemic és intern.

Tot plegat em temo que ens aboca a un escenari dantesc. I a la repetició electoral. Junts no investirà ni per mal de morir Pere Aragonès. Amb aquesta pulsió a les seves files és inviable. I això em fa sentir emprenyat, decebut, enganyat i amb profunda vergonya envers certa classe política que han convertit en un joc de mal perdre els resultats de les eleccions catalanes. L’infantilisme polític dels que es comporten com l’adolescent mal educat de casa bona al que els “papas” mai li tenen un “no” per resposta. Així és com em sento i el que sento cap a aquells embriagats pels seus deliris de grandesa que han decidit hipotecar la vida de la gent i dilapidar el procés d’emancipació nacional del país.