Tots sabíem que arribaria el dia. Esperàvem que l’obvietat i el sentit comú paralitzaria, temporalment, el trasllat dels presos polítics fins saber, amb certesa, la data d’inici del judici. Però per no trencar els costums i tradicions de l’Imperi espanyol, aquell on mai es pon el sol ―alguns encara ho pensen―, quan el comboi de la Guàrdia Civil travessava Saragossa, el Tribunal Suprem feia l’anunciament: el 12 de febrer, l’inici del judici contra el poble de Catalunya.

Quin sentit té traslladar-los 11 dies abans? Agreujar el seu patiment? Allargar més el suplici de les famílies? Fer més difícil la defensa? Que els donin!, total, són catalans independentistes, una malaltia que adoctrina el cervell de l’infectat (com deia el ministre Pepito Borrell) i que el transforma en el “rojo separatista” programat per dinamitar la indissoluble Nació espanyola. Una malaltia que el Tribunal Suprem està disposat a combatre a força d’antibiòtics jurídics en mans dels set filofeixistes casposos liderats pel Mengele Marchena. Afamats justiciers que no dubtaran a tacar la massa amb el sangonós “peso de la ley”.

Una sentència que vol ser l’escarment i el càstig per talar de soca-rel el moviment independentista i acabar amb la pandèmia sobiranista. Una condemna que vol ser la doctrina i amenaça per tot aquell que gosi qüestionar els pilars sacrosants de l’Estat. Pretextos legals que volen ser l’antídot per a futures generacions d’adoctrinats catalanets inoculats amb el verí del moviment republicà.

Algú no s’esperava l’esperpent del trasllat dels presos polítics? Algú creia que els líders independentistes es mereixien el premi d’anar en un minibús? Ni parlar-ne! És el premi per ser perillosos sediciosos inoculats amb el poder de les urnes. Temibles superherois que amenacen de destruir l’Estat amb el meteorit de l’autodeterminació. Clar que sí!

És el preu a pagar per posar en evidència la decadent democràcia espanyola i l’olor de ranci del seu sistema. Un viatge de 10 hores en una presó encaixada amb rodes, amb cel·les claustrofòbiques aïllades similars a un lavabo d’avió. I per passar l’estona, a dintre del picolobús, els carcellers de verd tricorni reien i menjaven pipes observant des de la sala de control les imatges del Gran Hermano Independentista. I a fora, a la sortida de Brians, la Benemèrita es divertia burlant-se dels concentrats que acomiadaven els líders independentistes.

La Guàrdia Civil s’ha afanyat a publicar la suspensió de l’aspirant benemèrit a director de cinema. Potser per tapar l’esperpent que significa saber que la Guàrdia Civil no va investigar l’abandonament d’armes a l’interior del cotxe aparcat (i obert) davant de la seu de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017.

Mentrestant, el president Pedro Sánchez, lluny de buidar el sarcòfag de la mòmia del Valle de los Caídos, viatjava a Mèxic per commemorar els 80 anys de l’exili republicà. Un país que va rebre més de 25.000 refugiats espanyols que fugien de la repressió després de la guerra. Una guerra que va portar a l’exili més de mig milió de persones.

I a Sánchez no se li va acudir res més que tirar de cinisme: “No se me ocurre condena más terrible para un ser humano que abandonar su familia, sus amigos, su propia lengua, su identidad. El exilio es abominable siempre [...].” Quina poca vergonya! Què en sap ell de l’exili? Què en sap ell de qui el pateix? Ell i el seu partit són els carcellers que van avalar l’aplicació de l’article 155 i van provocar l’exili i la tinença de presos polítics.

Als mentiders, tard o d’hora, els acaben caient les dents

Però això no és tot. La campanya de blanqueig democràtic continuava amb la banalització d’un tema tan sensible com és la memòria històrica. El motiu, l’entrega a la neta del president Lluís Companys de la declaració de “reparació i de reconeixement” de la seva dignitat. Restituir però no anul·lar. Reparar, res més. Màrqueting polític i cinisme del govern espanyol que no ha estat capaç d’anul·lar les milers de sentències sumaríssimes encara vigents, entre elles, la que va portar a l’afusellament del president al castell de Montjuïc.

Pura demagògia socialista que continua permetent que els colpistes de Franco, els que es van rebel·lar contra la República, continuïn sent els innocents que van jutjar per delicte de rebel·lió als qui defensaven la democràcia. La justícia a l’inrevés!

M’escandalitza veure com Pedro Sánchez i el PSOE banalitzen l’exili i la figura del president Companys. Queda palès que, 12 anys després de l’aprovació de la llei de memòria històrica espanyola en mans del president Zapatero, aquesta només ha servit per promoure l’oblit i justificar els milions d’euros liquidats pel govern del PSOE en congressos i parafernàlies, sense obrir ni una fossa i ni gosar qüestionar l’herència del franquisme.

Continuarem lluitant contra els que volen blanquejar la caspa i la casta que amaguen. Als mentiders, tard o d’hora, els acaben caient les dents.

Un país on es continua permetent la vulneració dels drets civils, polítics i el tracte vexatori i humiliant dels presos polítics, ens hauria de portar a recordar la memòria d’aquells que van patir i van morir per Catalunya. Paraules del vicepresident Junqueras que travessen els murs de la presó i amaren de sentiment les pàgines de la revista Sàpiens:

En arribar a Barcelona l’1 de març de 1936, després d’un any i mig a la presó, el president Companys ja ens va indicar el camí que hauríem de seguir: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar!".

Som nosaltres els que hem de recollir el testimoni dels que ens han presidit en la lluita. Som nosaltres els que hem d’honrar la memòria d’aquells que van patir i morir per Catalunya. Som nosaltres els que hem de continuar lluitant.

L’home que va dedicar la seva vida a la lluita per millorar les condicions de vida de les classes populars i que va arribar a president de Catalunya en els temps més difícils. Valent, coherent i digne, l’exemple de Lluís Companys continua viu entre nosaltres.