Pere Aragonès serà el proper president republicà de la Generalitat de Catalunya després de Lluís Companys, ara fa més de 80 anys. No ha estat fàcil, ni li ho posaran fàcil. El Parlament amenaça de ser un Vietnam si persisteixen les actituds que hem vist des del minut zero, amb Laura Borràs i Albert Batet en mode oposició.

El pitjor detractor d’Aragonès no serà Salvador Illa, que ha fet el negoci d’en Robert i les cabres. Deixar de ser ministre per competir amb Vox al galliner del Parlament de Catalunya.

Els adversaris més ferotges són a les files d’aquells amb qui Aragonès ha pactat la investidura. Un pacte, d’altra banda, en què Aragonès ha prioritzat l’estratègia i Jordi Sànchez les quotes de poder autonòmiques. És una paradoxa perquè és just el contrari de tot el que han presumit a aquest espai heterodox en la composició i ortodox en la pràctica, en permanent refundació.

Els 90 dies d’infructuosa negociació semblaven encaminar-nos a unes noves eleccions. Si ERC no arriba a anunciar la disposició de governar en solitari, agafant la paraula de Sànchez, encara hi seríem. I cada minut més a prop de l’abisme electoral.

L’acord previ entre ERC i la CUP, i després amb la rúbrica de Junts, ha de garantir una legislatura amb el centre de gravetat a l’esquerra, que també haurà de ser acceptat pels sectors més neoliberals dels nacionalistes catalans

Jordi Sànchez ha obtingut substancials rèdits de l’administració autonòmica. Com amb anterioritat els ha obtingut Laura Borràs amb la presidència del Parlament i tot el que comporta. La diferència és que Sànchez ha actuat en clau de col·lectivitat (genèricament, el món de Junts) i Borràs en clau del seu entorn més estricte.

Sànchez volia evitar les eleccions. Borràs semblava buscar-les amb frenesí. Sànchez comptava amb un avantatge en aquesta negociació i és que Pere Aragonès prioritzava per damunt de tot evitar una nova convocatòria electoral. No pas perquè els números no acompanyessin ―el més perjudicat era Junts de llarg― sinó perquè temia un ascens del PSOE i una davallada del suport electoral de l’independentisme.

Sigui com sigui, l’acord previ entre ERC i la CUP, i després amb la rúbrica de Junts, ha de garantir una legislatura amb el centre de gravetat a l’esquerra, que també haurà de ser acceptat pels sectors més neoliberals dels nacionalistes catalans.

Un Govern que es posi a treballar immediatament, amb urgència, i amb el repte de fer front a l'emergència social i econòmica. Un Govern d’esquerres que aposti pel diàleg i que aparti els que es piquen al pit mentre onegen l’estelada, tot qualificant a qui no pensa com ells de traïdors i botiflers.

Una nova Generalitat republicana que gaudeixi de solidesa i que sigui capaç de teixir les enteses necessàries per donar resposta a les prioritats urgents: la renda bàsica universal; garantir el dret de l’habitatge; protegir i enfortir els serveis públics; fer front a l’emergència climàtica i tirar endavant una agenda on predomini l’autodeterminació, l’amnistia i que sigui capaç de bastir un nou embat democràtic.

Una Generalitat de Catalunya republicana, d’esquerres, transformadora i que faci realitat la revolució social, feminista, verda i democràtica.