Després de llargues setmanes, torno a casa, al nord de les Terres de l’Ebre. La verdor de la primavera, però, amaga la crua realitat pels que treballen la terra. L’hivern ha estat especialment dur, un veritable desastre per a les oliveres i ametllers. La neu, sovint sinònim de bonança, aquesta vegada ha resultat tot al contrari. Dipositada als arbres s’ha convertit en un autèntic malson per als pagesos. Rames trencades, oliveres centenàries destrossades i una collita que serà un desastre. Esporga intensa, fogueres immenses i suor al front. Molta suor. Pencar de valent, pels qui no sàpiguen de què va la cosa. I si a tot això li sumen que anem camí dels dos anys de l’incendi de la Ribera d’Ebre, que va arrasar centenars d’hectàrees, el panorama de futur d’aquesta terra no és, precisament, esperançador, per dir-ho d’una manera fina.

Aquesta és la realitat que jo conec, l’emergència i la urgència del sector. Aquesta és la realitat que vivim a casa, la que em toca de prop i la que, sobretot, em preocupa. Treball i esforç per a res. Projectes de futur i il·lusions segades de soca-rel sense cap mirament. Els cops que et dona la vida. Només queda aixecar-se i mirar endavant. Una realitat que s’extrapola a la resta del país amb l’emergència social i econòmica causada pels efectes de la maleïda pandèmia. L’escac i mat per a molts sectors i centenars de milers de persones a la vora del precipici. Ho saben de sobres.

I aquí està la cosa. Ens posen les urnes al mig de la pandèmia. Ho acceptem, votem i l’independentisme obté els millors resultats de la història. Què més els cal als nostres polítics? En tenim molts de motius per exigir-los que es posin d’acord. L’emergència del país és real i si no la coneixen prou, vinguin. Vinguin i vegin com pateix la gent.  Arremanguin-se, agafin el xapo i comprovin el que costa portar un plat calent a taula o el que costa fer front als préstecs, a la hipoteca o als rebuts comuns. Tocar de peus a terra se’n diu, lluny dels deliris mostrats per alguns. Autèntics irresponsables.

El país necessita un govern fort i estable amb urgència. Governar, governar i governar. Treballar, treballar i treballar

I tot això no vol dir que la gent renunciï ni un bri a l’anhel d’independència de Catalunya, ans al contrari, és la solució. Però durant el mentrestant, no oblidin, no prioritzin i facin el favor d’afrontar-ho per igual. Els ciutadans tenim un dret que és exigir que tinguem uns bons governants i que aquests treballin per donar una vida millor a la ciutadania. A què esperen?

Ningú entén el que està passant a la política catalana. A Madrid es freguen les mans. Facin el favor de ser responsables. Facin les reunions que calguin. Parlin, negociïn i no ens vinguin amb els romanços que no han tingut prou temps. I siguin dignes de les institucions que representen i el càrrec que ocupen. Facin els esforços que calguin.

I per què cal esperar dos mesos més quan la cosa ja podia haver quedat finiquitada ahir mateix? El país necessita un govern fort i estable amb urgència. Governar, governar i governar. Treballar, treballar i treballar. Aprovar les lleis i els decrets que facin falta per fer front a l’emergència social, sanitària i econòmica. Gestionar els fons europeus de la millor manera. Reconstrucció transformadora del país des de l’esquerra.

Construir una Generalitat republicana ha de ser sinònim de millorar la vida de la gent. L’independentisme per fer justícia social. I recordin que sense progrés social no hi ha progrés nacional. I sense progrés nacional no hi ha progrés social.

Com va dir Oriol Junqueras durant el debat d’investidura del president Artur Mas l’any 2012 (on, precisament, els republicans van votar-hi a favor): “Malgrat les diferències, sempre hem estat capaços de construir acords. I quan ens hem posat d’acord, el país ha avançat”. Saben que no hi ha alternativa, que Pere Aragonès sigui investit com el 132è president de la Generalitat de Catalunya. Responsabilitat i acord. I com més aviat millor.