L’Espanya mata ens torna ara com un bumerang. Les consignes fanàtiques acaben per passar factura. I, si fa quatre dies algun dels nostres màxims representants sortia sistemàticament a la palestra per exercir d’antagonista, ara en tenim la torna. Els nous rebrots i contagis per la maleïda pandèmia són ara responsabilitat del Govern. I no resulta fàcil gestionar aquests rebrots quan no ens podem permetre tornar-hi. Confinar novament el país seria devastador.

Val a dir que les dades amb què l’OMS informa d’un nou rècord de positius al món en un sol dia, 230.000, són preocupants i ens fan adonar que allò que mata, arreu, és el virus. A més de la pobresa, que sempre ha matat tant o més que qualsevol virus.

A la ciutat de Barcelona s’han triplicat els casos en una setmana i encara preocupen més els rebrots a l’Hospitalet de Llobregat, amb 300 casos actius, alguns dels quals al barri de la Florida, la zona amb l’índex de densitat de població més gran d’Europa, amb més de 70.000 habitants per quilòmetre quadrat. Però, sobretot, preocupa la situació a la comarca del Segrià.

Sembla que no recordem la dura realitat social i econòmica que arrossega el país amb centenars de milers d’ERTO —que, malauradament, molts acabaran en ERO—, la dura sacsejada a pimes i autònoms o la promesa d’ajudes que arriben amb comptagotes. Sembla que no som prou conscients de la realitat social de centenars de milers de famílies o dels greus efectes econòmics al comerç, a l’hostaleria, al turisme o a la cultura.

Tot i la situació i la incertesa per unes noves mesures aprovades pel Govern de la Generalitat, sempre hi ha algú que està disposat a superar-se. No en tenen prou amb la llarga cua d’expedients, judicis perllongats o amb despatxos que semblen autèntiques llibreries. No sabem si al darrere hi ha la frustració de no poder anar de vacances o, directament, és un tema, de nou, de banderes. Mai fallen quan l’estanquera els crida.

El Govern ha de saber ponderar per trobar l’equilibri entre assumir riscos i dur a terme accions que no siguin una temeritat econòmica i social. Aquest és el repte que ara mateix tenen damunt la taula els nostres governants

El nou decret llei donarà, teòricament, prou cobertura jurídica al Govern per rebatre la interlocutòria judicial de l’aspirant a epidemiòloga i imposar les mesures. I el Govern també ha de saber ponderar per trobar l’equilibri entre assumir riscos i dur a terme accions que no siguin una temeritat econòmica i social. Aquest és el repte que ara mateix tenen damunt la taula els nostres governants. Una enorme responsabilitat.

La resposta del ministre Illa donant suport a les mesures del Govern dista molt del silenci sepulcral de la delegada del govern espanyol a Catalunya, la lleidatana Teresa Cunillera. Ara, però, les reiterades insistències de l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, a Cunillera amb la crida a la responsabilitat davant la pandèmia segueixen sense trobar resposta. En canvi, sí que hem llegit un altre fanàtic, l’ínclit José Zaragoza. Només a un cafre se li podia acudir igualar la boutade de l’Espanya mata. Per superar-ho, publica una foto de la consellera de Salut, Alba Vergés, amb el seu bebè. No podia caure més baix.

No tindria cap sentit i seria d’una enorme irresponsabilitat no parlar del doble debat de fons que pateix el Segrià històricament: la situació dels temporers i la pagesia.

Els rebrots han aparegut amb l’arribada —també en alguna empresa— de més de 40.000 temporers, que és com si a Barcelona haguessin arribat 150.000 persones de cop. Ho sap tothom i amagar-ho és inútil. El que ens cal és un debat a fons i no criminalitzar aquest col·lectiu.

Com deia, el paer en cap, Miquel Pueyo, va denunciar aquesta situació fa mesos davant la delegada del govern espanyol. Com podia arribar tanta gent de diversos punts de la Península quan ens trobàvem en ple estat d’alarma, confinats i amb la mobilitat restringida? I quina va ser la resposta de Cunillera? Doncs evasives, sopars de duro, pilota endavant i de perfil per evitar entrar al debat d’una problemàtica de la qual és ben conscient, la situació dels temporers i les seves condicions a les terres de Ponent.

Tant costa entendre que si no se’ls regularitza són invisibles per al sistema? Senzillament, no es pot exercir i exigir-los cap mena de control. Sense papers i amb la pandèmia, cap pagès s’arrisca a contractar, tot i que alguns acaben treballant en negre. I en situació de confinament el que acaba passant és que, com que no poden treballar, acaben en llocs d’acollida, en pavellons o albergs municipals. Un drama social per a ells i per al conjunt de la societat.

L’Estat va fer bandera en la lluita contra la pandèmia amb la recentralització de competències. L’Estat és l’únic competent en estrangeria. Que s'apliqui l’exemple del que predica.

Si no se soluciona el problema, pot saltar a altres comarques. Aquesta setmana comença la temporada de la pera al Pla d’Urgell i a finals de mes la de la poma, per tant, les comarques de la Noguera i l’Urgell també es poden veure afectades i amb el risc d’extensió a la resta de Catalunya.

Pedro Sánchez i Teresa Cunillera han d’arreglar la situació dels milers de temporers. Ells són l’única autoritat competent. També per posar un morrió a José Zaragoza, un tipus sense escrúpols que se supera cada dia. La solució ha de passar per la regularització exprés i col·lectiva dels migrants en situació irregular. Ras i curt.

I hem d’afrontar un debat de fons que moltes vegades ens fa nosa: per què la situació dels temporers és la que és? Doncs perquè l’origen de tot és el preu del producte, el baix preu de la fruita que es paga al productor. El preu de la fruita fa 25 anys que és el mateix i el preu per hora que cobra el jornaler, també. Com pot ser que el pagès cobri al mateix preu el quilo de fruita que fa 25 anys? Si el preu de la fruita és el mateix que fa més de dues dècades, a quin preu pot pagar el pagès al temporer per poder fer rendible la producció? Mentre no assumim aquest històric greuge i mirem de posar-hi solució, l’enquistament continuarà sine die.

La situació és complicada i, segurament, caldran mesures extraordinàries. Siguem responsables, confiem en les autoritats sanitàries i ajudem-nos. I recordem que judicialitzar la pandèmia en benefici de l’Estat posa en risc la salut de tots i la prosperitat econòmica.