Que aquest Govern necessita passar per les urnes fa més d’un any que ho sabem del cert. Tant com que el president Torra va sacrificar la finestra d’oportunitat electoral de l’estiu per interessos espuris, per pura demoscòpia i pel factor de reordenació interna del seu partit. La decisió de no convocar eleccions va ser una concessió a l’aparell d’un partit infinitament més preocupat per engreixar la maquinària electoral que per gestionar la pandèmia i la crisi sanitària, econòmica i social que se’n deriva. Una evidència que ha tingut ara continuïtat amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que desautoritza —o almenys deixa en suspens— la data electoral del 30 de maig escollida pel Govern de la Generalitat.
Si amb Torra els interessos de partit van prevaldre, l’acatament a la sentència de la justícia espanyola per retirar una pancarta a destemps —que va escapçar sense solució el Govern— ha derivat en l’existència d’un partit que fa de govern i oposició.
Les sinergies entre els del 155 i els ‘nítids’ s’han fet més evidents que mai amb la campanya conjunta contra l’ajornament electoral al maig
Un partit iracund, mutant i que ha esdevingut la principal força d’oposició al mateix Govern. Una circumstància que té molt a veure amb el populisme desenfrenat que predica i practica. Un partit que combina la retòrica maximalista més tronada amb els acords a discreció amb els ‘carcellers del 155’ sense parpellejar i amb tot el desvergonyiment. I quan ja ens pensàvem que havien assolit el seu zenit, reapareix, de nou, el vicepresident Costa a les xarxes per tornar-se a superar. No en van tenir prou de sembrar el dissens a Lledoners. No va ser suficient l’intent de pacte de sous (i d’altres) al Parlament de Catalunya amb Ciutadans. Tampoc amb l’assistència a un debat en presència de l’extrema dreta. Després que el TSJC hagi tornat a dictar les normes al Govern del seu país i del qual el seu partit en forma part, el vicepresident Costa s’ha afanyat a carregar els neulers contra el Govern aferrat a una resolució de la justícia espanyola feta a demanda d’un satèl·lit del PSC. Costa, com si d’un seguidor de Kafka es tractés, no decep mai.
La de Costa i els seus és una actitud nihilista, autodestructiva, conspiranoica, fins al punt que no han deixat d’alimentar campanyes, entre d’altres, contra TV3. Les insídies contra la televisió pública catalana fins no fa tant eren patrimoni de l’espanyolisme rampant. Ja no. Les hosts del partit de Costa s’hi han apuntat projectant la crispació habitual que han impregnat les xarxes i la política catalana. És el partit que s’ha erigit en el repartidor de la patent independentista, una centrifugadora de complicitats.
Les sinergies entre els del 155 i els ‘nítids’ s’han fet més evidents que mai amb la campanya conjunta contra l’ajornament electoral al maig, curiosament just ara que una recent enquesta del diari El Periódico atribuïa al PSC la victòria a la candidatura liderada per Salvador Illa. Han fet la feina al PSC, entregats, gratis, tal com han fet a tota la Regió Metropolitana de Barcelona, incloent l’omertà sobre el tèrbol afer que sacseja l’Hospitalet de Llobregat. Veure per creure!
El resultat és que sembla que les eleccions al Parlament de Catalunya tornaran a ser convocades per l’aparell de l’Estat. En aquest cas, el judicial. El 2017 per Mariano Rajoy i ara a través del TSJC, gràcies a un recurs interposat per un satèl·lit del PSC. I Costa somrient, aplaudint i exigint dimissions. Però no pas al PSC o al TSJC, no. Al Govern de Catalunya.