El 14 d’abril de 1931, avui fa 90 anys, es proclamava la República Catalana, una fita històrica que tres dies més tard va ser bescanviada per la Generalitat de Catalunya. Macià confessaria que va ser la decisió més difícil de la seva vida. Val a dir que el president Macià es va sentir a dir de tot pels hiperventilats de l’època que el van acusar de poc més que de traïció.

Aquella República, que va néixer del no-res, va ser avortada ben aviat, però va fer possible la recuperació d’un règim d’autogovern alhora que va fer caure la monarquia espanyola. El triomf esclatant de l’ERC de Macià i Companys el 12 d’abril de 1931 va ser determinant a Catalunya. No només va deixar amb un pam de nas la dreta catalanista, la Lliga, també els prohoms agrupats al voltant de la potent Acció Catalana que havien menyspreat el projecte de fusió de tradicions i cultures polítiques de Macià i Companys. Macià hi va posar l’aura èpica; Companys, les bases militants del món sindicalista de la ciutat i el camp. És poc conegut que la decisió de presentar-se a les eleccions va ser forçada per Lluís Companys que era un home amb nas, amb olfacte polític. Macià no ho veia clar, creia que era inviable concórrer a les eleccions amb un partit fundat només tres setmanes abans de la celebració dels comicis.

Aquella ERC dels anys trenta (en la qual s’emmiralla Oriol Junqueras) va aconseguir ser hegemònica i transformar el país gràcies a la suma de tradicions i cultures, gràcies a la seva transversalitat. Era un veritable front ampli (els sona?) que permetia conviure a liberals d’esquerra amb socialistes, a sindicalistes del morro fort amb missaires de diumenge. ERC era una síntesi representativa del país que va haver d’assumir la governança d’una societat en ebullició i trasbalsada per una guerra desigual que va liquidar els somnis de tota una generació de catalanes i catalans.

Ja n’hi ha prou de romanços, d’excuses, de retòrica estèril, facin Govern, ja. I alhora posin negre sobre blanc, expliquin-nos quina estratègia impulsen per materialitzar la independència

Macià i Companys van haver de sostenir una societat que era empesa pels extrems i de batallar contra una dreta catalanista que no només va combatre la República, sinó que va abraçar el cop d’estat militar del general Franco. Per això, els hereus d’aquesta dreta catalanista evolucionada mai han tingut interès a recuperar la memòria històrica. Ni se senten seva la República ni els milers de joves que encara resten sepultats a les cunetes.

Em pregunto què pensarien Macià i Companys dels hereus d’aquella dreta que avui torpedinen el Govern de Catalunya, que fomenten la crispació i les paraules gruixudes, que parlen d’unitat arbitràriament com a arma llancívola, que exasperen amb una retòrica sense cap mena de concreció i que desorienten amb la seva frivolitat? Un dia diuen blanc i l’altre dia diuen negre. En aquest sentit, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, hauria de fer una reflexió. Ens està acostumant a afirmar vehement una cosa un dia i a negar la major l’endemà. I aquesta actitud ni prestigia la institució ni projecta confiança, més aviat fomenta el desori.

Ja n’hi ha prou de romanços, d’excuses, de retòrica estèril, facin Govern, ja. I alhora posin negre sobre blanc, expliquin-nos quina estratègia impulsen per materialitzar la independència, tal com han fet Marta Rovira i Oriol Junqueras, per exemple. Perquè la seva proposta, la dels republicans, pot ser esmenada, millorada o censurada. Però no és fum, aquest fum espès que s’amaga darrere les consignes pamfletàries que com el gos de l’hortolà sembla que tinguin com a propòsit no fer, ni deixar fer.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat