Tinc l’enorme sort (encreuo els dits mentre escric) de no ser un usuari habitual de Rodalies. La meva germana gran, per contra, no la té: les pateix diàriament. Però, ben mirat, les patim tots. Diria que no és massa agosarat afirmar que la xarxa ferroviària d’un país defineix força bé, en tots els seus components (història, innovació tecnològica, extensió, disseny i distribució territorial, modernitat, estàndards de seguretat, perfil dels usuaris, gestió política, etc.), el poble que la gaudeix o pateix. Si això és cert, Catalunya no surt avui gaire afavorida a la foto. Les coses com són.

Però abans d’abrandar-nos a injuriar i menystenir els responsables (de fora, però també d’aquí) d’aquest desgavell ja descomunal, crec que als catalans ens convé, acomplert el primer quart del segle XXI i superat el trauma de 2017, canviar, m’atreviria a dir que radicalment, l’actitud amb què darrerament hem estat analitzant la nostra feixuga realitat. És molt difícil de precisar quines hagin de ser, exactament, les coordenades (la magnitud i la direcció) del canvi, però ben segur que raurà entre dos pols, en algun lloc entre la innocència dels somriures del ni-un-paper-a-terra del 2010-2017 i la lletjor i alta improductivitat del victimisme i les queixes constants que han regit, de moment, el període 2017-2026.

Sí que puc precisar quina és la meva proposta. No entusiasmarà els sentimentalistes a qui tant agrada recordar cada efemèride (anual, bianual o quinquennal) de qualsevol esdeveniment succeït pels volts de 2017, per poder furgar improductivament en les ferides que en van derivar. Proposo, per contra, elevar la mirada i inserir, d’una vegada, els fets de 2017 en la normalitat del curs general de la història Espanya-Catalunya. Proposo també no escandalitzar-nos tant pel documental de Filmin Ícaro: la semana en llamas, que ennobleix i idolatra, sembla, l’actuació policial a Catalunya. No és necessàriament negatiu que existeixin productes d’aquest tarannà: ens dotaran de més munició que no pas molestaran. D’això es tracta, precisament, d’anar recopilant i ordenant coneixements i arguments. Sobretot, d’ordenar-los tots de tal manera que els puguem copsar amb una sola mirada que (aquí rau el més complicat, però no impossible) no per exhaustiva, comprensiva i relligada deixi de ser, alhora, analítica i rigorosa.

Els catalans podríem ser, segons el màxim tribunal europeu, un Grup Objectivament Identificable de Persones, un GOIP, un col·lectiu sistemàticament perjudicat

Dit d’una altra manera, cal adonar-se —escarafalls al marge— i exposar fredament que hi ha un fil ben nítid entre les hòsties de l’1-O, l'enèsim empresonament d’un govern català, la Nova Planta del 155, l’aniquilació judicial de la llei d’amnistia, el dèficit fiscal estructural, els percentatges paupèrrims d’execució pressupostària, l’ofegament judicial del català a l’escola, el gol anul·lat a Fermín en el partit de la Lliga proppassada en què es decidia el campionat (recordeu el "menos mal" del VAR?), l’imminent destrucció judicial de les obres de Sixena i, sí, també, les mancances d’inversió en la xarxa ferroviària.

Com relligar-ho, tot això? Jo ho tinc molt clar. Els exiliats ens han mostrat la via: arran dels frustrats intents de Madrid de subjectar-los a l’autarquia judicial espanyola, ha estat el mateix Tribunal de Justícia de la UE qui ens ha explicat, el gener de 2023, el motiu pel qual no se’ls pot obligar a visitar el Tribunal Suprem: perquè Espanya tracta els ‘catalans catalanistes’ de manera diferent i perjudicial en comparació a la resta d’espanyols i, per això, poden patir un judici injust. Els catalans podríem ser, segons el màxim tribunal europeu, un Grup Objectivament Identificable de Persones, un GOIP, un col·lectiu sistemàticament perjudicat. Podem patir judicis injustos, però també, afegeixo jo, uns trens tercermundistes a conseqüència d’una infradotació crònica i deliberada. Aquí és, precisament, on cal establir el lligam de què parlo.

Fa temps que estudio la possibilitat d’estendre el GOIP a altres esferes més enllà del dret a la llibertat i les euroordres dels exiliats. Si tot va bé, aviat hi haurà notícies en aquest sentit. Inicialment, vaig dubtar si incloure-hi, també, en el GOIP català, les qüestions econòmiques (dèficit fiscal, percentatges d’execució, corredor mediterrani, Rodalies, etc.). Em semblava un pèl forçat. Ara me’n faig creus que pogués dubtar un sol instant de la pertinença d'incloure-les-hi. És clamorós. No oblidem que aquesta tipologia de malifetes envers Catalunya transcendeixen l’esfera econòmica: algú ha valorat els danys (efectius i morals) que els catalans podrien reclamar a l’Estat per les pèrdues de temps i de diners a les estacions de tren els últims vint anys? Una eventual reclamació ensorraria l’economia estatal (és clar que ho pagarien els mateixos catalans i no crec que el flamant finançament ‘singular gairebé ordinal’ que se’ns proposa ara mateix mitigués massa la cosa). Acabo. Diuen que fins que Catalunya no assumeixi que ‘pot haver-hi morts’, no podrà iniciar cap via seriosa d’emancipació real. Doncs bé, malauradament, el mort ja el tenim. Era un maquinista. Tenia 28 anys i estava en pràctiques. És indiferent d’on era.