Ara que els líders esquerrovergents abracen l’honestedat i confessen que la independència no arribarà passat demà ni el 2023 (que és una altra forma de dir que ells no gosaran mai córrer el risc d’aplicar-la) i, en definitiva, ara que el país va reconciliant-se lentament amb el principi de realitat, seria hora de continuar cantant-nos les certeses més simples i afirmar que Rodalies ens enterrarà a tots. Mal que ens pesi, les inclemències i retards dels trens a Catalunya no se solucionaran mai. Hom diu que és un problema de recursos —com si mantenir una catenària sencera fos semblant a trobar la vacuna de l’Alzheimer— i d’altres afirmen que el drama de Renfe respon a una problemàtica competencial (és fals; els trens han funcionat malament fins i tot quan el nacionalisme convergent era determinant a Madrit). Mandangues: Rodalies ens sobreviurà pels segles.
L’ocupació del país resulta tan fàcil i agradable als nostres enemics que fins i tot poden permetre’s embotir els seus fidels votants de l’àrea metropolitana en uns vagons tronats i àdhuc fer-los arribar dues hores tard a la feina. Saben que l’orgull del Baix serveix perquè els cantants de l’extraradi es vulguin reivindicar com a cultura catalana de pro, però que aquesta mateixa gallardia sempre acabarà convertida en fum a l’hora de reivindicar millors infraestructures per moure l’esquelet. Paral·lelament, els col·laboracionistes catalans com Ada Colau estan molt més interessats que els voltants de Sants tinguin jardinets inclusius i plurisexuals que no en eliminar la majoria de semàfors absurds que emboteixen l’entrada en cotxe a l’estació. Diguem-ho clar; ni puto déu farà esforços per millorar un transport que no canvia substancialment cap opció de vot.
La millora dels trens serà tan exitosa com la taula de diàleg, com el català al Parlament Europeu i a Netflix, com els millors sistemes de finançament de la història, i, en definitiva, com tota qualsevol pamema que provingui de l’estat colonial i els seus virreis catalans
Dilluns passat vaig poder comprovar com als usuaris del rail ens feien baixar a l’estació de Sant Andreu per dirigir-nos com ramats al metro del mateix barri. Viure com a autònom té escassíssims avantatges i vaig poder fer el recorregut lluny de l’hora punta (anteriorment, havia intentat fer quelcom tan senzill com consultar els horaris a la xarxa, i a la pàgina web de Renfe ningú va considerar oportú informar dels canvis de destinació en arribar a Barcelona; al seu torn, comprar un bitllet de mitjana distància via internet encara és una quimera tecnològica), però tot i això vaig comprovar com el servei d’informació de la companyia es limitava a quatre nanos que intentaven indicar la direcció dels trens amb una armilla taronja, davant la incredulitat de la majoria de turistes del primer món. No em puc ni imaginar com devia ser la processó a les vuit del matí.
De fa temps, l’Estat (i la Generalitat) coneixen perfectament el número de viatjants en tren i autobús que es precipiten diàriament a Barcelona, i nogensmenys atorguen les concessions a unes empreses que saben del tot incapaces per poder oferir aitals serveis. La gent de Mataró ha viscut lustres resant per tenir una plaça al bus o disposant-ne una a peu dret, i perquè la Verge Maria és catalana que no han passat més desgràcies a l’autovia. Tothom coneix la mancança de serveis, però a hores d’ara ja podem afirmar que ningú tindrà la valentia de dir que les infraestructures de transport seran insostenibles. Tampoc els terminis de les obres a la Sagrera es compliran; només feia falta entrar-hi en tren fa dies per veure com en tota la superfície de construcció s’hi troben quatre o cinc obrers desmanegats. Això no canviarà, governi qui governi, mani qui mani, es faci el que es faci.
La millora dels trens serà tan exitosa com la taula de diàleg, com el català al Parlament Europeu i a Netflix, com els millors sistemes de finançament de la història, i, en definitiva, com tota qualsevol pamema que provingui de l’estat colonial i els seus virreis catalans. Primer digerim el principi de realitat, i després ja continuarem amb la revolució.