Costa d’empassar, però tenim colles de menors d’edat que són agressors sexuals. La realitat és que, després d’anys d’onades feministes, una part dels homes joves ha assumit la simplificació que la manera de refermar la masculinitat és ser contraculturals des del masclisme. El director de la Fundació Germina, un centre socioeducatiu a deu minuts del centre comercial Màgic, explica que “des de l’inici del curs veiem actituds, comportaments i discursos agressius i violents d’alguns nois vers les noies”. Dels casos de Badalona se’n poden assenyalar tantes excepcionalitats com vulguis, però per a qualsevol persona en contacte amb menors, són un destil·lat estrident dels episodis que es viuen cada dia a les aules del país. Podríem començar a parlar d’una onada contrafeminista entre adolescents i preadolescents.

Els inputs que reben es redueixen a dos simplificacions: una els diu que la culpa de tot és seva; l’altra que la culpa de tot és de les dones. No cal explicar quina els és més còmoda

El que grinyola, però, és que aquests joves han pujat en un sistema educatiu que mai havia estat tan conscient dels biaixos masclistes i de la seva responsabilitat en revertir-los. Quan penso com hem arribat fins aquí, aquesta em sembla la primera pedra. D’entrada perquè l’associació entre escola i feminisme com a objectius a batre és fàcil per a qui té tretze anys i poques ganes de rebre ordres. També, i sobretot, perquè si aquesta és l’única dosi d’educació en el feminisme que reben i tot aquest relat s'esvaeix quan travessen el reixat de sortida, el feminisme esdevé una assignatura més. Una que estan disposats a suspendre, és clar. Es deleguen a l’escola tasques d'educació social que no es consumen sense la complicitat de les famílies. Si hi afegim el mínim comú denominador que uneix aquests joves, el mòbil, sembla que no hi ha gaire cosa a fer. És una idea força mastegada que el problema no és el mòbil sinó a què dona accés el mòbil: pornografia i masclisme viral, sobretot a TikTok. Si aquests nois viuen a l'escola sota la pressió de ser una illa i a la butxaca hi tenen un giny que els permet evadir-se tot naturalitzant que l’últim plaer sexual masculí és el de sotmetre i maltractar una dona, si la seva companyia diària és la d’influencers i youtubers que proclamen aquests valors, ja em direu què coi hi pot fer, l'escola. Al final, els inputs que reben es redueixen a dos grups de missatges simplificats o que el seu cap simplifica: un els diu que la culpa de tot és seva; l’altre els diu que la culpa de tot és de les dones. No cal explicar quin els és més còmode.

Si la tria és entre agressor i aliat, entre fill de puta i abanderat de les noves masculinitats —és a dir, un mem— tot l’espai que hi ha entremig queda orfe

Llegia un tuit d’en Miquel Bonet, un articulista d’El País: “fa gairebé una dècada que ens dediquem a destruir la masculinitat en comptes del masclisme i ara tothom estranyat que els adolescents es converteixin en bèsties salvatges ultres”. M’ha fet pensar en si hem estat capaços d’oferir un model de masculinitat no-masclista i que no es pugui caricaturitzar. En termes d’un feminisme avui ja superat, em pregunto si hauríem de presentar un model de bona construcció després de la deconstrucció. La Carlota Rubio, a Núvol, s’hi acostava fa un parell de mesos: “L’única nova masculinitat plausible, doncs, a banda de fictícia, és precultural”. Si no podem tirar enrere, si no podem bastir aquest model d’home precultural —perquè és fictici—, no tenim res per oferir als homes que es refusen a participar d’uns rols que acaben per justificar episodis com els del Màgic. No és que anem ben bé amb les mans buides, però si la tria és entre agressor i aliat, entre masclista conscient i noi que se t’acosta a les festes del poble per explicar-te que només llegeix dones, entre fill de puta i abanderat de les noves masculinitats —és a dir, un mem— tot l’espai que hi ha entremig queda orfe. Aquest buit és l’escletxa per on s'escolen discursos simplistes i reduccionistes que acaben en “és que a l’escola li han dit al meu fill que els nens són dolents”. És una cantarella que funciona. En molts casos treballa per a la idea que s’ha de ser menys feminista perquè si no, els nens no ho entenen, quan hauríem de proposar la idea que els homes han de poder tenir-hi un paper, en tot això.

L'home que ha assumit la seva condició de privilegiat no es farà viral si no s’hectorbellerinitza i aquí rau el problema: no vol ser un masclista, però tampoc un pallasso. I calla

Un dels primers articles que vaig escriure per a aquesta casa duia per títol “Els meus feministes”. En la meva experiència —hi explicava—, els homes que menys s’embranquen en la teòrica feminista, els que menys se'n diuen, els que es dediquen a callar i a deixar-se explicar quan toca són els que més feministes em semblen. La falla d’aquests homes és que de tot aquest silenci i discreció difícilment se'n pot fer una alternativa modèlica a res. L'home que ha assumit interiorment la seva condició de privilegiat no es farà viral si no s’hectorbellerinitza i aquí rau el problema: no vol ser un masclista, però tampoc un pallasso. I calla. Els qui no callen són els ídols de la canalla adolescent i la pornografia violenta. Mentrestant, el sistema educatiu se sent l’escut contra el món i reforça el paradigma en què el feminisme, com l’escola, és una obligació, i el masclisme, com disposar d’un mòbil, és llibertat. Si no hi ha un contrapès aviat, si les famílies no recuperen la seva responsabilitat i si no s’especialitza la tasca educativa, la roda contrafeminista seguirà girant.