Aquest passat dissabte hem estat espectadors de fets excepcionals, desconcertants i sobretot inesperats a la Federació Russa, en un context fortament marcat per l’escenari ucraïnès. Uns fets directament vinculats a les creixents tensions generades en els darrers mesos entre el cap del grup de mercenaris rus Wagner –Ievgueni Prigojin- amb els màxims responsables militars russos: el ministre de defensa Xoigu, i el cap de les forces armades Guerasimov.

Per intentar resumir l’estranya situació viscuda el dissabte, en diversos casos s’han utilitzat cites de Maquiavel respecte dels perills que comporta l’ús dels mercenaris, sobretot tenint en compte la poca fiabilitat d’aquests. I és evident que, de nou, Maquiavel l’ha encertat, ja que la revolta militar “exprés” a la que ha hagut de fer front Putin aquest dissabte és resultat, en part, d’un monstre creat per ell mateix i el seu entorn.

Repassem, però, què deia el geni florentí sobre els mercenaris: Mercenaris (...) són perillosos i innecessaris; i si hom manté el seu Estat sobre la base d’aquest tipus d’exèrcit, no estarà mai segur ni ferm; ja que estan desunits i són ambivalents, sense disciplina, deslleials, valents davant dels amics i covards davant dels enemics”.

I és que, com deia, Putin està ara pagant un preu molt alt per haver deixat acumular tant de poder en les mans d’un personatge com Prigojin, exconvicte que ha acumulat una fortuna; primer, en el món de la restauració i dels càterings i, a posteriori, en el món dels mercenaris. Perquè a part de les diverses desenes de milers de mercenaris que controla en el conflicte d’Ucraïna, Wagner actualment també té tropes a sou de diversos països africans (Mali, República Centreafricana, Líbia i Sudan) i de Síria.

Tot i dirigir una de les primeres potències mundials i tenir la clau de l’arsenal nuclear més gran del món, Putin –i tot l’immens aparell de seguretat de l’Estat rus– va ser incapaç de frenar per la força les tropes de Wagner.

Són molts els dubtes, les preguntes i les incerteses que es deriven d’uns fets tant sorprenents com anòmals, des del seu inici fins a la seva fi, en menys de 24 hores.

Però el que és més que evident, i que no pot passar per alt a ningú, és la projecció d’una enorme debilitat per part de Vladímir Putin i de l’Estat rus resultant de tot aquest afer.

Per una banda, pel fet que, tot i el contundent discurs fet pel president rus el matí del dissabte, incloses les amenaces de “brutals” conseqüències respecte dels “traïdors” que duien a terme la revolta militar, Putin va ser incapaç de complir el que havia dit, i va haver d’acceptar -el vespre del mateix dissabte- la mediació del president bielorús Lukaixenko quan les tropes de Wagner es trobaven ja a poc més de 300 quilòmetres de Moscou. Un acord que ens ha desconcertat encara més i que ha de contenir clàusules que desconeixem i que segurament el farien més intel·ligible.

Però per l’altra, i potser encara més greu, perquè tot i dirigir una de les primeres potències mundials i tenir la clau de l’arsenal nuclear més gran del món, Putin -i tot l’immens aparell de seguretat de l’Estat rus- va ser incapaç de frenar per la força les tropes de Wagner. Mentre que aquests, en canvi, sí que van aconseguir en menys de 24 hores la gesta d’ocupar militarment la ciutat estratègica de Rostov del Don, i alhora fer avançar un important contingent militar més de 800 quilòmetres duent-los prop de Moscou, quelcom simplement inaudit i que precisa una preparació logística important que requereix temps i mitjans. És més, els pocs intents per part de l’exèrcit rus d’impedir-ho per la força van resultar un fracàs, i en l’abatiment –per part de les tropes mercenàries– de set aeronaus russes, entre avions i helicòpters.

Una mostra evident de la debilitat en la qual es troba en aquests moments l’Estat rus, empantanegat a Ucraïna i incapaç de reaccionar militarment a una amenaça interna de primera magnitud.

També sobta l’aparent sorpresa i improvisació amb què va reaccionar inicialment el Kremlin, deixant entreveure una preocupant falta d’informació i de recursos d’intel·ligència sobre el seu propi país i exèrcit. Quelcom encara més clamorós quan en les darreres hores s’han filtrat notícies segons les quals la intel·ligència americana havia detectat, ja des de mitjans de juny, diversos patrons que indicaven un possible amotinament dins de l’exèrcit rus i havien informat la Casa Blanca i el Pentàgon, advertint de la preocupació per la seguretat de l’arsenal nuclear d’aquell país si es desfermava una onada d’inestabilitat que afectés les seves forces armades.

Ara, si amb això no n’hi ha prou, encara fou més eloqüent el que tot indica que va ser la fugida, al voltant del dissabte al migdia, d’una part substancial del Govern rus de la capital russa cap a Sant Petersburg. Quelcom evidenciat amb diversos avions de la flota presidencial russa dirigint-se –de manera inesperada- cap a l’antiga capital imperial que es troba a set-cents quilòmetres al nord de Moscou, en uns moments on es desfermaven els dubtes i l’alarma al Kremlin. I, entre ells, l’avió que habitualment trasllada el president de la Federació, Putin, a qui després del missatge gravat i difós el matí d’aquell dia, se li ha perdut completament el rastre, a pesar dels esforços del seu portaveu (Peskov) per aparentar el contrari.

És entretingut llegir aquests dies a alguns dels grans experts en Rússia que confessen que, a pesar de dur dècades estudiant aquell país –i la seva història i cultura- esdeveniments com els d’aquest dissabte els fan trontollar i dubtar de tots els seus coneixements.

La imatge doncs d’un gegant amb peus de fang no s’escapa a ningú. Com l’imperi dels Romànov, que poc temps després de celebrar amb tota la pompa el tricentenari de la seva dinastia, s’acabaria desfent com un terròs de sucre a l’aigua. Sobretot per causa, també, de les derrotes militars, en aquest cas les sofertes per l’exèrcit imperial en el front oriental de la Primera Guerra Mundial. 

És aquest cas el de Putin? És difícil diagnosticar-ho. De fet, és entretingut llegir aquests dies a alguns dels grans experts en Rússia que confessen que, a pesar de dur dècades estudiant aquell país –i la seva història i cultura- esdeveniments com els d’aquest dissabte els fan trontollar i dubtar de tots els seus coneixements.

El que sí que és cert és que mai Putin i el seu entorn s’havien trobat en una situació de debilitat com l’actual. Com tampoc és gens clar el futur de Prigojin, el cap del grup Wagner, que en 24 hores ha passat de posar a la picota a la cúpula de l’Estat rus, a autoexiliar-se a Bielorússia. El que sí que sembla cert és que la supervivència (i no parlo exclusivament de la política) dels dos personatges, Putin i Prigojin, és incompatible i que, segurament més aviat que tard, un dels dos desapareixerà. Si no és que acaben desapareixent tots dos.

I aquesta és només una de les moltes incerteses que es deriven dels fets del dissabte començat pels dubtes de si aquell film surrealista que va començar a la matinada de Sant Joan –amb les tropes de Wagner abandonant Ucraïna per entrar a Rússia i ocupar Rostov del Don de bon matí- realment es va acabar aquell mateix vespre, o tindrà una segona part.