“Al setembre comença l’escola i també la xerinola”, diu el refranyer popular, i la dita apunta bé si pensem en termes polítics, perquè de xerinola n’hi haurà molta en aquest retorn del curs polític. És cert que els grans ensurts es produiran a Madrid, on el govern espanyol estarà sotmès a probables cataclismes còsmics, sigui per noves gravacions del clavegueram, per trencadisses parlamentàries, per sacseigs judicials o per tot alhora. El forat negre que el pot engolir es congria ben a prop.

Però més enllà del que passi a les Espanyes, la tardor catalana també anuncia soroll polític i divertiment mediàtic, per molt que Salvador Illa s’esforci a vendre el fals relat de la “normalitat”. Quina normalitat és aquesta, quan dos dels partits més importants del país tenen els seus líders en situació de repressió? Puigdemont a l’exili i Junqueras inhabilitat, i ambdós impossibilitats per fer un exercici polític complet. Illa no és el cirurgià que recús ferides i porta la pau social, tal com es ven, sinó un oportunista que s’ha aprofitat de la repressió col·lectiva per aconseguir el màxim poder del país. Cal recordar-ho cada vegada que repeteixi la lletania de la “pacificació” de Catalunya. És una pacificació assentada en la repressió i per sota, com diria el poeta, hi ha una remor que se sent…

Illa haurà d’intentar aconseguir uns pressupostos que només poden passar per fer tota mena de concessions a Comuns i per l'obligada aquiescència dels 20 diputats d’ERC

Més enllà, doncs, de les paraules glorioses que Illa repeteix amb bíblica persistència, el fet és que li espera una tardor complicada, si no es gira la truita d’una manera dràstica. D’entrada, haurà d’intentar aconseguir uns pressupostos que només poden passar per fer tota mena de concessions a Comuns —cada vegada més assentats en la trona del poder— i per l'obligada aquiescència dels vint diputats d’ERC. Però l’acord amb ERC obligarà els republicans a menjar-se alguns gripaus més, dels molts que ja s’han menjat des de la investidura. Està Junqueras disposat a aprovar els pressupostos d’Illa, malgrat quedar evident que el finançament singular és un globus inflat sense més recorregut? És a dir, està disposat a reblar un nou acord gratis et amore, com els que ha fet fins ara? De moment, aquesta ha estat la tònica, amb un partit republicà més preocupat per mantenir quotes de poder amb els socialistes —diputacions volent— que pel desgast electoral que els representa. Però les crítiques internes augmenten, la situació volàtil a Madrid complica els escenaris i Junqueras ja ha quedat massa en evidència. No és impensable, en aquest sentit, que la posició d’ERC s'endureixi en les negociacions pressupostàries, sobretot perquè els amoïna que l’únic partit que quedi com a oposició als socialistes sigui Junts. És cert que Sánchez ho té molt més difícil i que és altíssima la probabilitat de governar per tercera vegada sense pressupostos, però tampoc ho té fàcil Illa.

Més enllà del soroll que farà el tema pressupostari, Illa haurà d’enfrontar-se amb la greu situació de Rodalies, el caos de la qual ha arribat a la pura indecència. Aquí el líder socialista no té escapatòria possible: la indignació dels 400.000 usuaris diaris és màxima, el desori és estratosfèric i la indiferència del govern espanyol és insultant. Només falta l’ínclit ministre Puente assegurant que les coses van pel bon camí. Si hi afegim que és la manca d’inversió de l’Estat —amb el PSOE governant durant dècades— el que ha portat a la situació actual, no sembla que Illa pugui fer una de les seves maniobres de distracció davant el problema. El seu partit i ell mateix són responsables directes de la manca d’inversions soferta que ens ha conduït a aquesta situació.

I amb pressupostos i Rodalies, dues bombes de temps que esclataran en els propers mesos. La primera, la sentència del català a l’escola del TC, que, si es compleixen els mals averanys, serà un cop mortal per a la immersió lingüística. I tot passarà en el moment en què el català pateix una greu emergència lingüística. Difícilment Illa podrà nedar sense mullar-se en aigües que s’endevinen turbulentes.

I, finalment, els propers mesos hauran de ser els del retorn del president Puigdemont, si les previsions de Junts es compleixen. És evident que el Suprem posarà molt difícils les coses, com ha fet fins ara, però també és cert que està a punt d’esgotar els límits del seu intervencionisme. En tot cas, si Puigdemont retorna físicament a Catalunya, l’impacte en la política catalana serà notable i marcarà un punt d’inflexió: s’acabarà aquest bany maria insípid i desmobilitzador a què Illa ha sotmès el país.

Setembre, doncs, serà un mes políticament intens a Catalunya, si no passa res en el govern espanyol. Però si el terratrèmol que s’anuncia té l'epicentre a Madrid, les ones sísmiques sacsejaran el poder català. Amb Sánchez al poder, Illa anirà estirant la corda. Si Sánchez cau, l’escenari d’Illa es complica, sobretot perquè es complica l’escenari per a ERC, que és l’aliat imprescindible. Ho diu novament el refranyer: “Al setembre, el mal temps és de témer”, i en el mapa de la política venen fortes tempestes.