Soraya va sortir a l'escenari, el cutis brillant, somriure contingut i el cap ben alt, per anunciar el que ja sabíem els que fa dies que ens riem de les enquestes, del sorprasso i del cas Neymar. "El PP ha guanyat les eleccions". I, a més, amb 15 escons per sobre dels que van obtenir fa sis mesos. Al PP li toca governar Espanya perquè, senzillament, no es pot menysprear la decisió de set milions i mig de ciutadans. La democràcia era això.

Ahir vaig llegir un tuit que és el resum perfecte de com funciona el nostre país respecte a les decisions electorals: "Els espanyols que veiem Gran Hermano sabem més que els que veuen ARV (Al rojo vivo): si esclafes Fresita, guanya Fresita". I Fresita va guanyar, perquè els que defensen Fresita no escatimen en sms de pagament, ni en trucades, ni en cartelleria, ni en res. Van a mort amb Fresita. El votant del Partit Popular votarà encara que les eleccions li coincideixin amb el dia del seu casament o l'enterrament de la seva mare. Votarà encara que acabi d'atropellar-lo un cotxe i arribi arrossegant-se al col·legi electoral amb el parafang travessat a l'estómac. Votarà encara que no sàpiga ni com es diu, ni quin dia viu, perquè algú votarà per ell. El PP, i en particular Mariano Rajoy, són, igual que Fresita, la víctima, la rossa ximple, la que no s'assabenta de res, la que es posa en embolics per culpa de la gent dolenta, la que no té amics dins de la casa ni en el Parlament. La que commou l'espectador. Estimar Fresita significa empatitzar més amb la seva desgràcia que castigar-la pels seus defectes. No us enganyeu. El funcionament de la política pàtria és molt similar al del futbol. La majoria de votants del PP són fanàtics exactament igual que els que defensen el Barça i Neymar, Messi, De Gea o Rubén Castro, com a víctimes d'una conspiració mundial. I és igual la destrucció i l'esborrament dels discos durs del tresorer del PP, la imputació del partit i de l'Ajuntament de València sencer, les escoltes al ministre de l'Interior vantant-se d'haver destrossat el sistema sanitari català; de la mateixa manera que és igual el frau fiscal, l'evasió d'impostos, el tràfic d'éssers humans i la violència masclista de les grans estrelles esportives. El fanàtic omple l'estadi, i també les paperetes.

Al fanatisme popular se suma l'actitud crítica dels votants d'esquerra que han castigat, molt, el comportament de Podemos. Pablo Iglesias ha estat la Mercedes Milà d'aquesta campanya. La seva actitud de perdonavides d'institut, la prepotència intel·lectual que no encaixa amb molts dels preceptes que defensa el seu partit, el seu discurs de comunisme minvant, i el seu menyspreu a l'únic partit de l'esquerra que ha governat el país i que ha introduït, millor o pitjor, els grans avenços socials, han provocat que molta gent es quedi a casa o directament hagi votat la dreta. I sobre ell i el seu narcisisme haurà de recaure també la responsabilitat d'haver-li donat les claus del govern al PP i d'haver tret al PSOE la possibilitat de governar en coalició, ja que no es donen les millors condicions per al seu partit. I tot i que la majoria dels votants entenem perfectament que les butaques són importants, sempre és millor asseure's a la taula a menjar encara que no ocupis el cap de taula, que haver d'emportar-se el tupper al puto carrer. A la gent li comença a sortir durícia al cul per haver de seure a les places.

Les úniques comunitats que s'han salvat del fanatisme blau han estat Catalunya i el País Basc. Invisibilitzades durant la campanya en els mitjans nacionals, també tenen la seva pròpia Fresita, i aquests són els partits nacionalistes afavorits per Podemos i els independentistes.

És probable que ni Podemos ni cap de les seves confluències no pintin gaire en la decisió del pròxim pacte del govern. I Rajoy, que ha optat per la seva millor arma, la discreció, ja ha ofert la mà a Pedro Sánchez. Fresita busca parella i intentarà el pacte amb el Partit Socialista com la millor opció per a un govern estable. Pedro Sánchez, presumit, es mostra receptiu. En el seu discurs de diumenge, Sánchez va dir que havia trucat a Mariano Rajoy per felicitar-lo pel resultat i el president va assenyalar, al seu torn, que tenia ganes de veure'l. La història d'amor del bipartidisme acaba de començar. I Pedro Sánchez ha de decidir si balla amb la més lletja perquè és la que té el maletí dels 50 milions, o abandona la casa i el partit. El pobre Sánchez ha d'estar més nerviós ara que Fresita el dia que la vaca la va esclafar contra la paret de la quadra.

Amb totes les coses que es van dir en el passat, em pregunto què farà Rajoy per conquistar Pedro Sánchez. De moment, s'entreveu la possibilitat que el PSOE s'abstingui aquesta vegada en la votació d'investidura. Fa un parell de dies que m'imagino Mariano, guitarra en mà, barret de palla i cigar, xiuxiuejant a l'orella de Pedro que encara tenen una oportunitat perquè la seva relació funcioni, apel·lant a l'esperit de la transició i als dies feliços del passat, igual que un dia el gran Antonio Flores va cantar a la dona que estimava. Total, cap dels dos no sobreviurà a la següent legislatura, com tampoc Antonio no va sobreviure als seus fantasmes.

Cuatro años de felicidad intercalada


Cuatro años de desconfiadas miradas 


Y una historia de amor interrumpida


Maldita sea, maldita sea mi vida.



Y una rosa nació entre mis manos.


Y sus púas mi sangre han derramado.


Sangre que brota del fondo del corazón.


Maldita sea, que paso con mi razón.



Tranquila mi vida.


He roto con el pasado 


Mil caricias pa decirte: 
Que siete vidas tiene un gato


Seis vidas ya he quemado


Y esta ultima la quiero vivir a tu lado, Oh, oh.