Puigdemont, així que torni de la seva odissea, vol submergir-se a la Catalunya d’avui: "respirar-la, tocar-la, escoltar-la", i veure-ho tot amb els seus propis ulls. Evidentment que les coses canvien vistes de prop, però això és, sobretot, perquè de sobte els altres et veuen de prop també. Ja no ets un ens abstracte i llunyà, sinó un agent ficat físicament dins de la mateixa atmosfera, i amb una càrrega explosiva encara gens menyspreable. No és com veus tu les coses, és la teva presència el que canvia (o no) el paisatge: no és el president qui ha de tocar el país, sinó el país que haurà de tocar-lo a ell i veure si això li canvia alguna cosa. Periodísticament, segur que sí. Políticament, a Espanya n’estan molt (i molt) amatents. Socialment, a Catalunya l’escepticisme s’ha escampat arreu i no en referència a ell, sinó absolutament a tothom. Per això no és tan important com vegis tu el país, sinó com el país et vegi a tu. Com sigui de forta la sacsejada del retorn (pendent, tot sigui dit, de les conveniències judicials i polítiques espanyoles, valgui la redundància). Quan algú esdevé un símbol, tot es belluga al seu voltant, per a bé o per a mal, amb més o menys potència. Però és que no es tracta d’observar el paisatge, sinó d’observar com el paisatge canvia, o no, amb una presència que ha costat gairebé deu anys d’obtenir i que no és personal, sinó institucional. Històrica, simbòlica, amb una forta càrrega política. Un relat nacional (i personal) que determina si som a final d’un llibre col·lectiu o bé al començament d’un nou capítol de l’epopeia.
El paisatge, abans de la suposada arribada, és molt diferent del que hi havia el 2017: la photo finish amb què ens vam quedar quan el president va marxar va ser una DUI declarada i suspesa, una autonomia també suspesa i una delegació del conflicte en mans judicials espanyoles. Ara, la pole position és la d’una judicatura espanyola derrotada per Europa, però un independentisme desorientat, rancuniós, que estira per diverses bandes. Per una banda, tenim un fenomen inèdit en els moviments d’alliberament nacional europeus: ni a Euskadi, ni a Gal·les, ni a Escòcia, ni a Irlanda del Nord els partits independentistes han estat propers al conservadorisme, a l’extrema dreta o al nou nacionalisme populista. No sé si això normalitza Catalunya i l’homologa a allò que succeeix a tots els estats europeus, però sí que sé que l’allunya de la seva pàtina inclusiva i democràtica, del seu pacifisme de violoncel a l’ONU, de la seva espardenya aixafant el feixisme. És un fenomen inèdit, sorprenent i perillós (tan perillós que acaba confonent-se a l’hora de proclamar qui "passaran" i qui no, o a l’hora d’escollir —sembla mentida, tan ben assessorats que estan— entre el president Companys i els seus assassins). Per altra banda, tenim una ERC disposada a jugar al Pacte de Sant Sebastià fins a les últimes conseqüències, sense gairebé res a canvi, llevat d'evidenciar que a l’esquerra tampoc no es pot. I, finalment, tenim Junts, el partit de Puigdemont, que alguns volen arrossegar (indissimuladament) als antics plantejaments de Convergència. A Puigdemont li interessa fixar-se en tot, però sobretot en això últim.
No entendre que el 2017 tot va canviar és una ceguesa imperdonable, i que des d’aleshores s’ha pagat molt cara sempre que s’ha intentat la via del cinisme
Jo crec que els plantejaments de rectificació són un error. Històric, nacional, de pur relat col·lectiu. Negociar amb l’Estat és una cosa (ho han fet Macià, ho ha fet Companys, ho ha fet Tarradellas, Pujol, Maragall, Mas), però no saber on es troba la psicologia del país és una altra. No entendre que el 2017 tot va canviar és una ceguesa imperdonable, i que des d’aleshores s’ha pagat molt cara sempre que s’ha intentat la via del cinisme. Recordo a principis de segle, quan un president d’aquest espai em va preguntar què faria jo amb el tema del matrimoni homosexual. Li vaig dir que era totalment igual el que fes Convergència, que la societat ja no tenia aquest dilema, que és com preguntar-se què hem de fer davant d’un iceberg quan ja som al fons del mar. No es pot fer tard amb coses tan fonamentals, tan evident. Anys més tard, em va preguntar què caldria fer amb el tema de la independència. Li vaig respondre el mateix: en bona part, ja és irrellevant el que es faci; l’onada ja és tan alta que només s’hi pot nedar o ofegar-s’hi. No crec que ara, el 2026, hagi canviat res: l’actual poca alçada de l’onada enganya els badocs, perquè tothom sap que els tsunamis no els inicia un cop de vent, sinó moviments que succeeixen a les profunditats. A mar obert, l’onada d’un tsunami només té un metre d’alçada. La dimensió es percep només quan tota l’energia acumulada al fons arriba fins a la costa.
Respirar Catalunya és fixar-se en el sotabosc ressec, no en les semprevives acolorides. I, a més, no és allò que veiem en el paisatge, sinó allò que hi fem. Això val per al president Puigdemont i per a tots nosaltres, però especialment per a algú que és un procés personificat i que ara ha de decidir (lliurement) si vol ser dalt de l’onada o romandre’n al costat. Jo crec que les veus de sirena que aconsellen deixar-ho estar, que els temps han canviat i que tot allò ja és impossible, no s’han fixat bé en els corrents submarins que evoquen els sostres de la Pedrera. Amb ell o sense ell, aquesta opció és un error basat en un miratge superficial. És bona idea provar de reclutar totes les sensibilitats possibles i, en efecte, no es tracta només de reivindicar una nació, sinó també de construir-la: hi estic d’acord. Ara bé, si es tracta de reclutar sensibilitats diverses, aquesta és la meva: el meu vot i les meves energies només seran envers opcions que mostrin determinació en fer la independència de Catalunya. Tinc altres coses entre mans, tinc projectes, tinc feina pendent i una edat massa mitjana i, per tant, pel que fa a la política, no tinc temps per perdre en cap cantarella més.