En el meu darrer article en aquest diari em referia al consum insostenible de recursos de la terra que fem els humans. En síntesi, vist des de la perspectiva de l’economia ecològica, fa 100 anys que el desenvolupament econòmic es basa en cremar combustibles fòssils (els cotxes, la calefacció, els camions, els forns de la indústria, una part de l’electricitat, entre una infinitat de consums) i en el consum de materials que trobem a la natura, tota mena de matèries primeres extretes dels ecosistemes. 

Tant l’explotació dels combustibles fòssils com dels materials presenten dues greus mancances. La primera és que la terra disposa d’aquests recursos de manera limitada, és a dir, que un dia s’acabaran, talment com si tinguéssim un dipòsit d’aigua que anem buidant, però que no tenim manera d’omplir-lo per a consums futurs. La segona és que davant la seva naturalesa finita, no els gestionem com si fossin recursos escassos: per exemple, la major part de combustibles fòssils els cremem, amb la qual cosa l’energia es dissipa, amb l’agreujant que emet gasos d’efecte hivernacle; pel que fa als materials, no en reciclem més que una misèrrima part.

El progrés de les societats s’ha fonamentat en aquest sistema de relació de l’economia amb la natura i si seguim així, la cosa no és sostenible

El progrés de les societats, inclosa la catalana, s’ha fonamentat almenys fins ara en aquest sistema de relació de l’economia amb la natura i, francament, si seguim així, la cosa no és sostenible. En aquest context, per bé que en un món tan globalitzat com l’actual el problema no és específicament català, ni espanyol, ni europeu, m’ha semblat oportú recollir informació sobre la nostra contribució en el greu problema de sostenibilitat ambiental de tres variables que entenc que resulten prou indicatives: el consum de materials, el reciclatge de residus i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

En materials utilitzats en la producció, el que s’anomena “inputs directes de materials” (inclou tant els d’extracció domèstica com els importats), Catalunya en fa servir al voltant de 130 milions de tones anuals. Això dona un ús directe de prop de 17 tones de materials per habitant i any. Pel que fa al consum de materials a escala domèstica (producció local, més importacions i menys exportacions) la xifra és molt més baixa, concretament d’unes 7 tones per habitant i any, un valor semblant al del conjunt de l’Estat.

Pel que fa a la generació de residus, n’hi ha tres grans tipus. Els industrials, dels quals se’n generen anualment uns 4 milions de tones. D’aquests, una desena part que es consideren perillosos (amb el sector químic i farmacèutic com a principal generador). En teoria, segons l’Agència de Residus de Catalunya, el 80% dels residus industrials es “valoritzen”, retornen d’alguna manera o altre al sistema productiu, se’n treu alguna cosa de valor. Tanmateix, en la realitat, no se sap ben bé. En aquest sentit, recomano veure un Sense Ficció de TV3 recent (20/06/23, “Insostenible, rere la brossa”) relatiu al tràfic internacional de residus industrials i màfies. Un altre tipus de residu és el de la construcció i demolició, del qual a Catalunya se’n genera al voltant de 6 milions de tones. En aquest cas, segons les dades oficials que aporta l’Agència se’n valoritzen prop del 60%. Finalment, hi ha els residus municipals, dels quals se’n generen anualment uns 4 milions de tones, això és uns 520 kg per habitant i any (1,4kg/h/dia), una xifra lleugerament inferior a la de la UE-27. D’aquests residus la recollida selectiva (orgànic, paper i cartó, vidre, envasos lleugers) és una mica inferior a la meitat. La resta s’incinera (640.000 tones), se’n fa un dipòsit controlat (1,1 milions de tones) o es recupera (160.000 tones).

Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, a Catalunya emetem 40 milions de tones de CO₂ equivalent, una xifra relativament estancada del 2015 ençà, i al mateix nivell que estàvem el 1990.  Els principals sectors que hi contribueixen són la indústria (31%) i el transport de mercaderies i de persones, inclosos els nostres cotxes (30%). En conjunt, l’emissió que li correspon a cada català és pràcticament de 6 tones de CO₂ equivalent cada any.

Aquestes són dades que mostren algunes de les petjades ecològiques que deixem els catalans en consums de materials i en abocaments a l’atmosfera, el nostre granet de sorra al maltractament que els humans d’arreu del món estem sotmetent al planeta. Saber-ho per corregir-ho, si en som capaços, encara que només sigui per consideració als que venen darrere nostre.