Soc d’una generació que es crià amb la falsa sensació que tot era possible. Me’n vaig adonar per primera vegada quan una sageta en flames em va passar per sobre la closca mentre una orquestra resseguia el seu curs aguantant el cinquè to d’una fanfàrria esclatant, fins a obrar el miracle de clavar la tònica amb la il·lusió de la fletxa caient al bell mig del peveter olímpic (fixeu-vos si tot plegat fou estrambòtic, que el projectil ardent l’havia disparat un coix amb nom de cambrer; eren altres temps i de les persones amb discapacitats físiques en dèiem així). Jo soc fill d’aquella il·lusió de bonança perpètua, de la primera gestació (més reeixida) d’El món ens mira, d’un temps en què els independentistes eren quatre peluts a qui les autoritats havien fet santament d’enxironar perquè no toquessin els collons durant la festa. Precaris i burnouts del país; quan era petit, la felicitat existia.

En aquell moment, què voleu, desconeixia el caràcter polític dels sentiments i no sabia que sota aquella musculatura de benaurança s’hi amagava molta pornografia ideològica. Ignorava, certament, que la inauguració dels Jocs estava teixint una performance impecable de submissió per recordar-nos que Catalunya havia d’ésser una terra on la sardana convisqués amicalment amb el flamenc, un indret on quan el rei Joan Carles I fes entrada a l’estadi els socialistes pitjarien el play d’Els Segadors per evitar xiulets i en què, com a fet més important, l’alcalde Maragall acabaria de segellar la Transició espanyola recordant al món que l’Estadi Olímpic on celebràvem l’orgia invocava el nom d’un president de la Generalitat assassinat, tot plegat amb un aconseguidor falangista a pocs metres de distància. De tot això, ni puta idea, perquè quan jo era nano l’única ocupació de la tribu era somriure.

L’ambició tornarà, d’això no en tinc cap dubte. I la bona notícia és que no haurem de disfressar la nostra lluita de festivitats i, a l’hora de posar les nostres il·lusions a les mans dels líders, tindrem molta més desconfiança que ens aixequin la camisa

Quan penso en els Jocs recordo aquest paradís on tot podia fer-se. Tant li fot que el desig d’absolut fos una falòrnia, perquè l’ètica dels catalans (a manca d’un Estat i de molts míssils per imposar els propis interessos al món) consistia a creure’ns que treballant tot s’arregla i que pagant Sant Pere canta. Curiosament, després de trenta anys i passat el procés (una febrada igualment olímpica, amb unes manifes televisades la mar d’efectives), em trobo vivint un temps i un país on la il·lusió que mana és la impossibilitat de qualsevol cosa. Efectivament, avui la política catalana és un indret grisós on el Govern celebra com una fita la simple existència d’una taula de debat amb els funcionaris madrilenys; els nostres administradors són gent que no fa soroll, capficats en tenir poca iniciativa o, en tot cas, de perpetrar la seva feina en sordina. Tot plegat, un país on l’única divisa és que res no és possible.

Escrivia que la depressió d’enguany, per fortuna, també és una il·lusió. Que un país maduri també implica que se senti actiu sense la necessitat de faustos i saraus d’impacte planetari. I és evident que aquí hi tenim gent que, com deia l’ironista gallec, fa coses. La diferència entre estats anímics, no obstant, rau en el fet que la trempera olímpica si més no aconseguí enorgullir-nos l’esperit i arribar a fer-nos creure que érem un indret on valia la pena viure, mentre, ara per ara, Barcelona comença a convertir-se lentament en una ciutat de la qual els habitants volen fugir. La vida de la meva generació ha passat de l’orgasme a la desídia, de la festa de voler-ho tot a l’obligació d’abaixar la mirada quan t'adones que la claudicació és pauta moral. Aquella ambició era falsa i aquesta moral derrotista també; però sovint penso que, posats a triar, salvaria el somni d’un oasi al malson del desert.

Però l’ambició tornarà, d’això no en tinc cap dubte. I la bona notícia és que no haurem de disfressar la nostra lluita de festivitats i, a l’hora de posar les nostres il·lusions a les mans dels líders, tindrem molta més desconfiança que ens aixequin la camisa. No caldrà que el món ens miri; si fem honor als riscos que demana la llibertat, amb això n’hi haurà prou. Espero que el mambo torni aviat, perquè aquest país on res no és possible m’està destruint els ànims i em fa mal tot.