Des de la nit mateixa de les últimes eleccions espanyoles del 23 de juliol que JxCat i ERC es deleixen per pactar amb Pedro Sánchez, però és un cop superat el tràmit de la investidura fallida del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que se’ls veu especialment el llautó. Més als de Carles Puigdemont, de retòrica més bel·ligerant que els d’Oriol Junqueras, però de praxi tan pactista o més, per bé que l’únic que pretenen uns i altres és esgarrapar quatre concessions com sigui per, tot i els avisos dels mals resultats de les urnes, mantenir-se en el poder i anar tirant de la rifeta autonomista que tan bé els ha anat fins ara. En aquest escenari, les demandes per facilitar un nou mandat del líder del PSOE a la Moncloa —una llei d’amnistia i un referèndum d’autodeterminació— no són les exigències d’uns partits que només han fet veure que eren independentistes quan convenia als seus interessos, sinó purament els mitjans que els han de permetre assolir el fi que persegueixen.

La millor mostra de com se les empesquen per fer passar bou per bèstia grossa és el cas de l’exercici del dret d’autodeterminació. Reclamar avui un altre referèndum significa renunciar definitivament al Primer d’Octubre, malgrat els que s’omplen la boca dient que el defensen, però a més és mentida. Encara que facin creure que sí que el demanen, òbviament per tenir contenta i entretinguda la parròquia, la realitat és ben diferent. L’únic que ERC i JxCat han fet és posar-se d’acord per no investir Pedro Sánchez si aquest no es compromet “a treballar per fer efectives les condicions del referèndum”, que no té res a veure amb fer efectiu el referèndum. Això, si més no, és el que van pactar, amb la inestimable col·laboració de la CUP, com a conclusió del debat de política general fet al Parlament a final de setembre i el que fan passar com si la celebració del referèndum fos condició imprescindible per a la reelecció del líder del PSOE. La veritat, però, és que es tracta tan sols d’una qüestió per parlar-ne al llarg de la nova legislatura que tothom sap que només servirà per anar fent bullir l’olla i prou.

El PSOE —incloent-hi un PSC que havia defensat el dret d’autodeterminació quan no hi havia cap possibilitat d’exercir-lo— s’oposa per defecte a un referèndum sobre la independència i així fa temps que ho ha deixat més que clar. Qualsevol diàleg al voltant d’aquest assumpte se sap, per tant, que no porta enlloc i fer veure el contrari és tan enganyós com irresponsable. JxCat i ERC són conscients que Espanya no s’avindrà a fer-lo mentre sàpiga que el perd, però alimentant aquest fals debat permetran a Pedro Sánchez, a més de mantenir-se quatre anys més al poder, blanquejar de cara a l’exterior la seva política envers Catalunya. De la mateixa manera que podrà exhibir davant d’Europa i del món l’acord sobre l’amnistia com el punt d’inflexió que haurà servit, segons ell, per resoldre d’una vegada el conflicte polític entre Catalunya i Espanya denunciat per l’independentisme. Si durant els últims anys ja s’ha vantat d’haver reconduït la situació a la via de la política gràcies a una taula de diàleg entre els governs català i espanyol que en realitat no ha existit mai, què no farà podent mostrar una llei d’amnistia —o com se n’acabi dient— que no es cansarà de repetir que és el que permetrà tancar definitivament la carpeta catalana?

L’amnistia haurà de beneficiar, entre d’altres, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, però també els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) i tots els encausats judicialment sense excepció. Si no és així, serà un frau

L’amnistia és precisament l’altra condició d’ERC i JxCat per fer possible la investidura del líder del PSOE. És una sortida personal per al conjunt dels imputats per la causa catalana —des del 9-N i l’1-O fins avui—, i des d’aquest punt de vista és una mesura humanament comprensible, sobretot per als polítics que són a l’exili i per als ciutadans anònims que durant tots aquests anys s’han vist involucrats en un autèntic malson a causa del capteniment dels mateixos dirigents catalans. L’amnistia, doncs, haurà de beneficiar, entre d’altres, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, però també els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) i tots els encausats judicialment sense excepció. Si no és així, serà un frau. La lectura política, tanmateix, és una altra. Acceptar-la és admetre que tot el que ha fet el moviment independentista des de la primera gran manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 és delicte, però malgrat això els polítics professionals l’esperen amb candeletes perquè els permetrà tornar-se a presentar a les eleccions, que sembla que sigui l’únic que els importa. I acceptar-la és també donar ales a Pedro Sánchez per fer creure que així es resol el conflicte polític.

L’aprovació d’una llei d’amnistia havia de ser, en tot cas, el requisit previ per facilitar un nou mandat del líder del PSOE. La realitat, però, és que JxCat i ERC s’hauran d’empassar el gripau d’haver d’investir-lo sense que estigui aprovada, només amb la promesa que tindrà via lliure i entrarà en vigor tan aviat com sigui possible. I amb la incògnita de no saber què succeirà quan arribi als tribunals de la mà de la ferotge campanya en contra impulsada per la caverna espanyola —en què conviuen Vox i PP, però també, com a mínim, una part del PSOE—, que ha aconseguit retornar el clima guerracivilista a l’escena política d’una Espanya que, paradoxalment gràcies a l’amnistia de la transició, no ha deixat mai de ser franquista i que està disposada a fer el que faci falta —l’esperit del ¡a por ellos! es manté ben viu, com es va veure a la manifestació de diumenge a Barcelona— si del que es tracta és de parar els peus a Catalunya. Però fins i tot en aquest cas ERC i JxCat faran totes les cabrioles que calgui per fer veure que tampoc passa res. De manera que no es preocupi Pedro Sánchez, si no verbalitzen que a canvi renuncien a la unilateralitat, que de fet ja hi van renunciar la nit mateixa del Primer d’Octubre, si és que no ho havien fet abans.

Les mateixes piruetes les estan fent en la qüestió de l’oficialitat de la llengua catalana a Europa, que no té res a veure amb l’ús del català al Congrés, que ha quedat subjecte a la discrecionalitat del president de torn i, en conseqüència, de la mateixa manera que ara es pot fer servir, demà passat pot ser que no es pugui utilitzar. Tot plegat per evitar que l’acord amb el PSOE trontolli. Un acord que té i tindrà altres derivades, com ara l’entrada de JxCat a l’equip de, pel cap baix, dos governs municipals encapçalats pel PSC, que només s’explica per la voluntat i la necessitat de tocar poder: el de Sabadell, en què la majoria absoluta de Marta Farrés ho faria innecessari, però que, així i tot, ja està formalitzat, i el de Barcelona, en què Xavier Trias farà bona la sociovergència al costat de Jaume Collboni. L’objectiu, en especial per part de JxCat, és buscar una fórmula convincent que li permeti vendre el suport al líder del PSOE amb una amnistia que no es dirà amnistia i sense un referèndum que, havent de ser condició sine qua non, ha passat a millor vida abans de començar.

I és que els de Carles Puigdemont han descartat abstenir-se, no per dir que no a la investidura de Pedro Sánchez, sinó per trobar la manera de justificar el sí. Perquè del que es tracta és que res ni ningú espatlli el pacte.