Amb el barril de petroli fregant els 100 dòlars, i el litre de benzina prop de 2 euros, la necessitat de deixar de dependre dels combustibles fòssils és més urgent que mai. Si a més, com està previst, s’ha de començar a tancar les centrals nuclears d’aquí a quatre anys, queda clar que la transició energètica, és a dir, la promoció de projectes d’energies renovables, ha esdevingut una emergència nacional. I resulta que Catalunya, aquell país modern i avançat, és ara la més antiquada en aquest àmbit essencial. Se situa a la cua d’Europa i d’Espanya en la instal·lació de plantes d’energies renovables. Al conjunt espanyol, el pes de les renovables és quatre vegades superior al de Catalunya, la qual cosa vol dir que Catalunya serà dependent de subministraments externs, que pagarà un preu més elevat i que inexorablement recularà seriosament en termes de prosperitat.

Catalunya no té petroli ni grans riqueses minerals, però és un país afortunat quant a radiació solar i la força del vent, és a dir un gran potencial en fonts d’energies renovables. A més la societat catalana expressa una forta consciència ambiental, amb universitats, centres de recerca i empreses tecnològiques de primer nivell. Tanmateix, el desplegament de renovables ha estat lent, irregular i ple d’obstacles, sobretot per la covardia política dels governants locals i nacionals que per por a les protestes veïnals i els quatre vots que podien perdre, han renunciat a defensar prioritàriament l’interès general.

També perquè dos partits minoritaris com ERC i Comuns fan batalla sistemàtica als municipis on governen contra els projectes d’instal·lacions eòliques o fotovoltaiques organitzant o donant suport a les plataformes que protesten. I com han estat decisius en els darrers governs de la Generalitat també han aturat tant com han pogut qualsevol iniciativa. Una prova d’això és que, constatant la necessitat de renovables, el Govern de la Generalitat no va aprovar cap parc eòlic en tot l’any el 2024. És una política disfressada d’ecologista quan és la millor estratègia per assegurar que continuï la dependència de les nuclears i perllongar el funcionament de les centrals d’Ascó i Vandellós més enllà del previst, atès que d’elles depèn la meitat del consum energètic català.

El Govern té l’argument per modificar la legislació i actuar amb determinació davant del principal repte de present al qual s’enfronta Catalunya. Sense pressupostos, el Govern va tirant. Sense energia, el país no va

Hi ha dues obvietats que marquen el camí. Les renovables són imprescindibles per al progrés, especialment per al desenvolupament econòmic i industrial, per tant, més tard o més aviat els projectes s’hauran de portar a terme tant sí com no i peti qui peti. Com més trigui a fer-se la transició energètica, pitjor per a tothom. La segona obvietat és que les plantes fotovoltaiques s’han d'instal·lar allà on toca el sol i els parcs eòlics allà on bufa el vent. Ja s’han fet prou estudis tècnics per saber on exactament s’han de col·locar les plaques i els molins. El gran escull és la burocràcia. A Catalunya hi ha ara mateix centenars de projectes d’energies renovables pendents, sobretot parcs fotovoltaics i eòlics que no es porten a terme perquè s’aturen en les diferents fases de tramitació administrativa o ambiental.

Val a dir que el Govern de Salvador Illa és conscient de les necessitats energètiques i ha anunciat un Pla Territorial per a la Implementació de les Energies Renovables a Catalunya (Plater) que s’està elaborant per presentar-lo el 2027 i que preveu la generació de 62.000 megawatts l’any 2050. I això està molt bé, però sembla massa lent per a la urgència sobrevinguda i tal com es planteja dona tantes potestats als municipis que s’arrisca a patir bloquejos continuats.

Catalunya té procediments administratius molt complexos per autoritzar instal·lacions energètiques. Els projectes han de superar informes ambientals, autoritzacions urbanístiques, informes paisatgístics, permisos municipals, tràmits amb la xarxa elèctrica. És, de fet, un sistema que sembla pensat per bloquejar. Ara mateix, qualsevol projecte d’energies renovables a Catalunya requereix per la seva tramitació i construcció un termini no menor de 10 anys!! És fàcil d’entendre que els promotors desisteixin i se’n vagin a una altra banda.

Les renovables són imprescindibles per al progrés i s’acabaran fent peti qui peti. És obvi que les plantes fotovoltaiques s’han instal·lar allà on toca el sol i els parcs eòlics allà on bufa el vent. No hauria de correspondre als municipis decidir sobre plantes fotovoltaiques o parcs eòlics, com no els correspon en el cas d'una presa, autovia o canal de rec

Justament, la consellera Paneque va destacar el paper clau que es vol donar al món municipal en l’execució del pla. Fins i tot s’allarga el termini d’al·legacions. Es donaran tres mesos per a l'exposició pública i no pas els 45 dies preceptius, diu que per assegurar la participació del territori. I, ja una vegada en vigor, els Ajuntaments comptaran amb marge per acceptar les zones marcades per a les instal·lacions o reduir-les.

Això queda molt democràtic, però per aquesta via estem perduts. És absolutament contrari a l'eficiència i a l’objectiu. Carregar aquesta responsabilitat als alcaldes equival a fomentar el conflicte. Si un alcalde es mostra favorable, automàticament el seu rival a l’oposició s'hi posicionarà en contra. Sempre un alcalde serà més vulnerable davant les protestes a casa seva, atès que ha de conviure al municipi. M’ho ha reconegut l’alcalde d’un municipi de la Segarra: no hauria de correspondre als municipis gestionar aquestes obres. Tal com no els correspon gestionar una presa, o una autovia, o un canal de reg. I les protestes sempre hi seran, sovint finançades per interessos desconeguts. Fins i tot s’han detectat professionals de la protesta, que promouen el conflicte en municipis i comarques on no viuen. Cal fer un esforç per no caure en teories paranoiques o conspiratives, però d’un temps ençà s’han practicat polítiques públiques a Barcelona i a Catalunya que sembla que busquin empobrir el país perquè no torni a aixecar el cap. Sense pressupostos, el Govern va tirant. Sense energia, deixa de funcionar.

Ara que el problema del petroli ens obliga a afanyar-nos encara més en la instal·lació de renovables, el Govern de Salvador Illa té l’argument per modificar la legislació i actuar amb determinació davant del principal repte no pas de futur, sinó de present al qual s’enfronta Catalunya.